LA SITUACIÓ POLÍTICA GENERAL A CATALUNYA L’ESTIU DE 1936
Quan el dissabte 18 de juliol de 1936 l’escalenc Martí Rouret
[1], en qualitat de secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya, es disposava a prendre la paraula a l’inici del III Congrés d’ERC que es celebrava al Palau de Congressos de Montjuïc, els rumors concernents a una insurrecció militar s’estenien com la pólvora entre els representants de les prop de 700 entitats que hi assistien.
La matinada del dia 19, poques hores després de l’inici de l’aixecament militar encapçalat pel general Franco al Marroc contra el govern legítim de la República i també, per tant, contra el Govern de la Generalitat de Catalunya i la seva autonomia, les tropes del Regiment d’Infanteria número 13 sortien de la caserna de Pedralbes amb la intenció d’ocupar els carrers de Barcelona. En les hores i dies següents es produirien accions similars en altres destacaments militars de Catalunya. Però a diferència de molts llocs de la resta de l’estat, ni a Barcelona ni al conjunt de Catalunya no es va tractar d’un “passeig militar”. En primer lloc, perquè alguns aquarteraments es varen posicionar al costat del Govern de la Generalitat, i en segon lloc perquè, davant els insistents rumors que circulaven des de feia dies sobre l’eventualitat d’una revolta militar contra el sistema polític i institucional de l’Estat, s’havia generat un clima de prevenció que menà a aprestar dispositius de seguretat i defensa, tant des del Govern com des de les forces polítiques i sindicals de l’esquerra catalana obrera i camperola. La reacció no va tardar en arribar. La caserna de Pedralbes fou assaltada per grups de ciutadans i soldats desertors, que en detingueren els oficials. El mateix passaria amb la majoria dels edificis militars de Barcelona i de la resta del país: assaltats i ocupats per multitud de persones que, a més, requisaren les armes i se n’apoderaren.
La rendició i detenció del general Goded, cap visible de la conspiració militar a Barcelona, arrossegà a la capitulació les altres guarnicions insurgents i en poques hores la revolta fou sufocada tant a Barcelona com a la resta del territori. La resposta es produí en forma de convocatòria de vaga general per part de les centrals sindicals, que fou seguida massivament pels treballadors a tot Catalunya durant els dies següents.
La derrota inicial del feixisme, però, no va significar la recuperació de la normalitat política i institucional del país. El Govern de la Generalitat es va veure superat pels fets, per la reacció popular encapçalada en gran mesura per la CNT. Es crearen centenars de comitès antifeixistes o comitès revolucionaris arreu de Catalunya, que a la pràctica acabarien ocupant el poder real als municipis, desplaçant-ne alcaldes i regidors. Aquests comitès deixaren de ser instruments de lluita antifeixista i de defensa de la legalitat republicana per convertir-se en instruments de poder. El moviment antifeixista es convertia en moviment revolucionari, en moviment de lluita social i de classe.
El govern de Companys va intentar reaccionar decretant una disposició que autoritzava la constitució de comitès locals de defensa i en regulava la composició amb la voluntat d’intentar controlar la greu situació de crisi, però només va aconseguir la legalització d’allò que les masses proletàries dels partits i sindicats ja havien creat amb anterioritat o crearien en els dies successius. D’aquesta manera el partit hegemònic a Catalunya, ERC, que no solament ostentava la presidència de la Generalitat, sinó que també disposava de la majoria d’alcaldies, va entrar en una profunda crisi, passant a exercir una influència molt limitada dins d’aquests organismes revolucionaris. La depuració de funcionaris públics, la confiscació i requisa de béns i la persecució de persones “dubtoses”, varen presidir la vida política a la majoria de pobles i ciutats de Catalunya.
L’enfonsament institucional del poder autonòmic va anar acompanyat de la paralització de la vida municipal. La majoria d’alcaldes deixaren de convocar les corporacions i molts d’ells es posaren a disposició dels comitès revolucionaris locals.
Per intentar fer front a aquest desgavell, el dia 22 de juliol, el Govern de la Generalitat va decretar la destitució de tots els consellers dels partits que no formaven part del Front Popular i que no es decantaven clarament per la lluita antifeixista, ordenant la seva substitució per membres de les candidatures d’esquerra o per militants nomenats per les forces polítiques i sindicals. D’aquesta manera s’obria la porta a l’entrada als ajuntaments de membres de la CNT, que tot i no haver format part del Front d’Esquerres era clarament una organització caracteritzada per la seva lluita contra el feixisme. Es tractava d’un evident intent de redreçar i normalitzar la situació. Així, destacats dirigents dels comitès passaven a ocupar càrrecs als ajuntaments. A la pràctica es va produir una supeditació dels governs locals als comitès, si més no una substitució d’aquells per aquests. Rafel Tasis descriu aquesta situació de manera molt encertada argumentant que els ajuntaments eren simples “segells de goma” dels comitès.
El dia 26 de setembre, i després d’un complicat procés de debat i de negociació no exempt de dificultats i desavinences, s’acordà l’autodissolució del Comitè Central de Milícies i l’entrada de la CNT al Govern de la Generalitat, que encapçalava Tarradellas com a conseller en cap. Es formava d’aquesta manera un govern d’unitat nacional amb presència de tots els sectors antifeixistes amb l’objectiu d’intentar controlar i suprimir els poders revolucionaris existents tot apel·lant a la unitat d’acció per a guanyar la guerra.
Per aconseguir aquest objectiu era bàsic iniciar un procés de reorganització municipal per a suprimir, o en tot cas intentar supeditar els comitès locals, que continuaven la tasca revolucionària pel seu compte, a la disciplina institucional dels ajuntaments. El dia 9 d’octubre s’aprovà un decret que donava les normes per a la constitució dels nous ajuntaments, tant del nombre de regidors a elegir com pel de distribuir-los entre els partits i sindicats.
La distribució que fixava el decret era la següent:
Municipis de fins a 5.000 habitants................................... 11 consellers
Municipis de 5.001 a 20.000 habitants.............................. 22 consellers
Municipis de més de 20.000 habitants............................... 33 consellers
El decret també especificava que el repartiment entre els partits i sindicats havia de respondre a la mateixa proporció que integrava el Govern de la Generalitat, és a dir:
3 representants d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)
3 representants de la CNT (Confederació Nacional del Treball)
2 representants del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya)
1 representant del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista)
1 representant de la UR (Unió de Rabassaires)
1 representant d’ACR (Acció Catalana Republicana)
Aquest repartiment corresponia a un ajuntament com el de l’Escala, és a dir, de menys de 5.000 habitants. Aquesta proporció s’havia de duplicar o triplicar si es tractava de municipis amb 22 o 33 regidors
Per tant, tots els ajuntaments de Catalunya havien de tenir la mateixa composició proporcional. Malgrat que des del Govern de la Generalitat es va voler donar un missatge notificant que això es feia per la continuïtat de la tasca revolucionària, per garantir la unitat d’acció i per guanyar la guerra, la homogeneïtzació que significà la implantació del Decret de Reorganització Municipal va generar problemes a molts municipis per la diferent força que tenien els partits i sindicats arreu del territori.
EL CAS DE L’ESCALA
L’Escala no va ser una excepció en les dificultats per a poder constituir un nou ajuntament que intentés redreçar l’autoritat al poble. En el moment d’esclatar la Guerra Civil, el dia 18 de juliol, la composició del consistori escalenc era la següent:
Alcalde Josep Figueras i Fontdevila
Consellers Arquímedes Ballester
Marcel Vilabrú i Sureda
Pepet Oriol i Roca
Lluís Sureda i Paradís
Josep Payet i Farrés
Carles Sureda
Josep Lleonart
Joan Callol
Aquells primers moments de reacció popular i revolucionària arreu de Catalunya també varen tenir conseqüències a l’Escala. Els sindicats convocaren vaga general, es constituí el Comitè Antifeixista i s’organitzaren les milícies ciutadanes per a controlar i vigilar les entrades i sortides de la població. Ho explica d’aquesta manera Emili Gandia en el Diari de les Excavacions de l’any 1936, que es conserva al Museu Arqueològic de Catalunya-Empúries:
“... En aquest dia dilluns (20 de juliol), a les 8 del matí, per ésser l’hora de començar el treball dels paletes, manobres i els d’excavació, resultà que sols avia un paleta, faltant part dels peons. Degut a no presentar-se part del personal i els que s’avien presentat, comentaven les noves de la revolució de per tota Espanya, demostrant que davant de les circumstàncies avent passat el hora d’entrar al treball i n’aven-se presentat els demés companys feia pensar de que n’la vila es feia festa, o millor dit vaga, i per tant destinàrem que anés un dels treballadors a l’escala a preguntar si es treballava. Al retornar el enviat de l’Escala portava el encàrrec dels companys que tots feien vaga general, i tot seguit el personal se retirà, quedant sols amb el treball el vigilant de les ruines Joan escrivà, Francesc Claria i un foraster, Joan González, els quals es dedicaren en adobs entre les ruines, arrancan herbes. Foren dos jornals a 7 pessetes....
En la tarda d’aquest dia s’va rebre l’ordre del Sr. Alcalde de l’Escala, per a que s’entreguessin les armes llargues i qurtes per a fer-les servir la milícia ciutadana....
El moviment revolucionari n’l’escala i la comarca, per aquest dia es manté pacífic, però alguns ciutadans porten arma per a prestar serveis de vigilancia en les entrades i sortides i límits del terme de la població.
En la població tothom escolta i comenten les notícies que dona per la radio difució, algún dels exaltats han anomenat un Comitè Antifeixista revolucionari que sen qüida del Govern del terme de l’Escala.
El Sr. Bosch va a entrevistar-se amb el Sr. Alcalde de l’Escala, amb el que s’informarà de les notícies referent al estat del citat moviment tant de l’Escala com de la resta de la comarca.
De l’entrevista obtingué, fou que n’Barcelona hi havia notícies greus en les lluites entre el exèrcit antifeixista i la milícia del govern contra els militars sublevats amb defensa del ideal revolucionari anomenat feixista.
Per la seva part, Pere Bosch i Gimpera, relata els primers dies de Guerra Civil a l’Escala de la següent manera
[2]:
“... A Empúries, el diumenge 19 de juliol i el dilluns, per la ràdio, coneguérem el fracàs de l’alçament a Barcelona i a Girona. El dimarts vaig aconseguir de tornar sense dificultats, junt amb l’encarregat de les excavacions Gandia, proveït d’un salconduit que em proporcionà el Comitè de l’Escala. Aquest em rebé amablement; precisament el secretari, un tenidor de llibres, era el delegat dels Amics de l’Art Vell
[3] que jo presidia a Barcelona, i em presentà al president del Comitè. Aquest em demanà que els deixés un ofici amb paper timbrat del Museu recomanant a la cultura dels membres del Comitè que vigilessin que els monuments i objectes artístics de la comarca no sofrissin danys, cosa que vaig fer.
El Comitè revolucionari de l’Escala el formaven militants de la CNT, anarquistes idealistes i simpàtics. El presidia un barber, ja vell, d’aspecte venerable, amb la seva cabellera blanca
[4], que volia fer al seu poble l’experiment de la <
>. No molestaren ningú, ni cremaren esglésies, i fins i tot protegiren els capellans de l’Escala i de Sant Martí d’Empúries. El de l’Escala, que era vell[5], el president del Comitè se’l va emportar a casa seva perquè no tingués cap perill i el Comitè li passava un <> diari per la seva manutenció, ja que el consideraven <>. El de Sant Martí, que era jove[6], l’acompanyaren amb un cotxe del Comitè al seu poble; era fill d’una casa de pagès i <>. Es regularen els jornals, se sindicalitzaren els treballadors dels diferent oficis. El barber-president organitzà modèlicament els establiments del seu ofici. Els instal·là en cases que havien estat abandonades pels seus propietaris i de les quals s’incautaren. Preceptuava que tots els homes del poble havien d’anar a afaitar-se a les barberies del sindicat una vegada a la setmana –els altres dies podien fer-ho ells a casa- i a tallar-se els cabells una vegada al mes. Molts es feren voluntaris, per lluitar contra el feixisme, a les milícies. Després s’incorporaren a l’Exèrcit, quan es reorganitzà. Un d’ells em va saludar afectuosament a Figueres els darrers dies de la guerra portant l’uniforme de tinent coronel.
Vaig restar en contacte amb el Comitè, que autoritzà que gent del poble treballés a les excavacions, les quals prosseguiren i, durant uns quants mesos, continuava anat-hi normalment els caps de setmana. Donava instruccions al conserge, a en Batista, que s’havia format com a excavador amb Emili Gandia. Un matí, a Barcelona, els del Comitè van visitar-me per dir-me que estigués tranquil perquè a l’Escala i a Sant Martí no s’havia destruït res.
Un diumenge, el secretari del Comitè em proposà que anéssim a diferents pobles on s’havia cremat l’església a cercar-hi objectes d’art i portar-los al Museu, i que recollíssim la col·lecció d’objectes emporitans de l’escriptora Víctor Català.
....
Més tard, després d’un bombardeig de Roses per mar, unes milícies anarquistes arribades de Barcelona instal·laren una bateria de defensa de costes a l’altura de la ciutat romana d’Empúries i cremaren l’església de Sant Martí, amb gran pena del Comitè de l’Escala, que no va poder impedir-ho. Ja era impossible continuar les excavacions –que es feien llavors precisament a la ciutat romana- i sols aconseguírem que se’ns permetés arrencar el mosaic d’Ifigènia i portar-lo al Museu, així com cobrir de terra altres mosaics romans”[7].
En aquest context d’efervescència revolucionària i d’incapacitat de les autoritats locals per a controlar la situació de reacció popular, es produeixen els fets del dia 22 de juliol, que acaben amb l’incendi de l’església.
Vegem com descriu la crema de l’església un dels testimonis entrevistats per Mercè Vila en el llibre “L’Escala, 1931-1947 (República-Guerra Civil-Postguerra)”:
“Era la tarda. Un grup de pescadors eren a la Platja, al cafè, i escoltaven un discurs d’en Garcia Oliver que donaven per ràdio. En un moment donat, exaltats ja els ànims, Garcia Oliver fa una recriminació que semblà que anava dirigida a aquests pescadors:
-...i tu, què fas aquí parat? No te’n dones vergonya? No saps que l’església encara no ha cremat?...
No faltava res més per acabar d’enardir els ànims. Decidits, es disposen a complir allò per què se’ls recriminava.
......................
Pel que fa a l’església d’Empúries, foren membres de la columna Ferrer i Guàrdia els que intentaren destruir-la. Elements moderats del Comitè aconseguiren calmar-los deixant que cremessin, a la placeta del davant, bancs i imatges de fusta, salvant així una ara antiga i un retaule barroc d’incalculable valor. Malauradament, aquest seria destruït més tard”.
Emili Gandia explica una versió similar quan, en les notes del seu diari del dia 10 d’agost de 1936, diu:
“... Segóns se cita el dia anterior a les 8 del matí hi ha esperaba el Dr. Bosch, als senyors del Comité els qüals arribaren a les 9 el camarada Lluís Pujol, Rafel Torras, Joan Clos, els qüals portaren les claus de l’esglesia de Sant Martí d’Ampuries. Tot seguit sortirem el Dr. Bosch, dits senyors i el que subscriu, amb el automovil del Dr. Bosch. Al arribar a la citada esglesia en la porta hi havia dos cartells clavats, en un imprés de la Generalitat que diu. Edifici Apropiat de la Generalitat per el Servei de les Institucions del Poble, un segell en les quatre barres dient Generalitat de Catalunya. El altre es fet a má en tinta negre diu. Aquest edifici es propietat del Comité Antifeixista. Respecteu-ho.
Al entrar en el interior de l’esglesia el aspecte que se presenta a la vista es algo trist al veure que avien entrat els revolucionaris i feren alguna trencadisa, però del mal el meing possible perque no cremaren res a dintre, i respectaren l’altar major d’estil un xic barroc, dos retaules en pintura i talla en un d’aquets porta la data de 1645, i un altre en taules i figures en relleu amb Sant Isidre de talla del segle XVII al XVIII. Una pica baptismal, la Verge de fusta procedent del convent dels P.P. Servites, anomenada de Gracia interessant. A dintre de la sagristia no tocaren el tros de lapida grega, com tambe salvaren un calis de plata daurada, un copó, ensencer, casulles i altres com ares, lápides, una aranya de metall, petits santets i de casa la rectoria recolliren la documentació.
Parlant amb els citats senyors del Comité, ens digueren que els costà molts exforssos per poder contindre la gent per poder salvar que la cremesin com l’esglesia de l’Escala hi altres de la comarca.
El Dr. Bosch, i el que subscriu preguntarem als senyors del Comité que pensaven fer de l’esglesia, els quals contestaren que no podien dir res de moment. El Dr. Bosch, i jo proposarem de fer servir la nau per a un Museu de coses medievals de la mateixa época i coses de la comarca, ¿peró qui en respon de la conservació de lo que a quedat salvat?. Jo crec que auria d’incautar-sen la Generalitat de Catalunya, per tenir decretat com a monument Nacional de Catalunya[8]”.
Hem trobat a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola, més conegut com “Els Arxius de Salamanca[9]”, la documentació relativa a la constitució de l’Ajuntament de l’Escala d’acord amb el Decret de la Generalitat del dia 9 d’octubre de 1936, de Reorganització Municipal[10]. Cal dir que aquesta documentació, com també la resta de documents referents a l’Escala dipositats en aquest arxiu, fou incautada a la Generalitat i no al nostre Ajuntament.
El primer document d’aquest expedient és l’ofici que el jutge popular de l’Escala, Lluís Puig i Solés[11], remet el dia 19 d’octubre de 1936 al Departament de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya “posant en coneixement i als efectes procedents” que s’ha intentat constituir, prèvia convocatòria, el nou ajuntament[12]; però que no ha estat possible perquè, malgrat que han estat convocats tres membres del sector sindical de la CNT, n’han comparegut sis, al·legant que es consideraven amb dret a tenir la majoria en el nou ajuntament i que, passant per sobre de totes les disposicions oficials[13], “...es consideraven des d’aquell moment possessionats dels càrrecs de Consellers baix la seva responsabilitat”.
Davant d’aquesta actitud, continua l’ofici, “els ciutadans de les demés organitzacions polítiques i sindicals presents en l’acte, s’han retirat”. L’escrit acaba indicant que, “per evitar una pertorbació d’ordre públic, no ha estat possible constituir legalment el nou Ajuntament”.
El segon document és l’acta d’aquesta sessió, que aixeca el jutge popular i que acompanya l’ofici esmentat anteriorment. El desenvolupament n’és el següent:
S’inicia la sessió a un quart de quatre de la tarda del dia 19 d’octubre de 1936, d’acord amb el que disposa el decret del dia 9 de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya[14].
D’acord amb aquesta normativa, les persones que han de prendre possessió del càrrec, per haver estat designats per les respectives formacions polítiques i sindicals[15], són les següents:
3 representants d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): Francesc Salvat i Granés, Josep Lleonart i Artigas i Josep Mª Vilà i Saliner.
2 representants del Partit Socialista Unificat (PSU): Josep Figueres i Fontdevila i Martí Bruguera i Pellicer.
1 representant de la Unió de Rabassaires (UR): Aquil-les Rodeja i Fontaner
1 representant del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM): Joan Sastre i Martinoy
3 representants de la Confederació Nacional del Treball (CNT): Ramon Ribes i Callol, Josep Crosas i Esteve i Antoni Puig i Artigas.
1 representant d’Acció Catalana (AC): No es presenta cap delegat[16]
A continuació d’aquesta lectura, el jutge popular cedeix la presidència a la persona de més edat, Francesc Salvat i Granés, d’ERC. La situació que es vivia en aquells moments devia ser molt tensa perquè les seves primeres paraules són per afirmar que “...espera de tots els reunits acatament a les disposicions donades pel Govern de la Generalitat per tal de poder portar avant l’obra revolucionària pròpia dels moments”.
Immediatament, els representants de la CNT diuen que tenen acordat que han de ser sis, i no pas tres, els seus representants; ja que “... per sobre de les disposicions i costi el que costi i pesi a qui pesi, no cediran en aquest seu acord, puix volen continuar l’obra que han emprès estant al front del Comitè[17], ço que no els seria possible si solament contessin amb tres representants en el sí de la Corporació municipal[18]”. Pel que fa als altres cinc representants que faltarien per designar, proposen que siguin triats de comú acord entre la resta de forces, però hi afegeixen una condició, que “no accepten de cap manera el representant del POUM, Joan Sastre i Martinoy”.
Davant d’aquesta actitud de desafiament i de força, el president d’edat intenta, sense èxit, que els representants de la CNT desisteixin de la seva pretensió. Veient, però, que no és possible l’acord i intuint que fracassarà l’intent de formalitzar legalment el consistori, decideix retirar-se del saló de sessions acompanyat dels altres representants d’ERC. Immediatament els segueixen els dos representants del PSU, Josep Figueras i Martí Bruguera.
El jutge popular torna a ocupar la presidència i “davant l’aspecte que ha pres la reunió”, pregunta als representants del POUM i de la UR quina posició adopten, si la de continuar la sessió o la d’anul·lar-la. Finalment decideixen seguir els passos dels anteriors i abandonen la sala.
El jutge popular requereix als únics que resten a la sessió, els de la CNT, perquè expressin d’una manera ben clara quina és la seva actitud; aquests responen que “es consideren possessionats de l’Ajuntament, del qual es fan càrrec, fent-se així mateix responsables de les sancions que els hi poguessin cabre per aquest seu acte”[19].
I en aquest estat de coses es declara acabada la sessió i s’estén “la present acta, que signen el Jutge Popular i els Consellers que s’han possessionat de l’Ajuntament”. A partir d’aquest moment, qui assumeix el paper d’alcalde és Ramon Ribes i Callol[20], unificant la CNT, d’aquesta manera, la presidència consistorial i la direcció del Comitè.
Aquesta situació continua fins al dia 27 de gener de 1937, en què s’intenta per segona vegada, i aquesta amb èxit, constituir el consistori d’acord amb les normes dictades per la Generalitat. El canvi d’actitud de la CNT es deu, molt probablement, a la pressió que exerceix el Govern, en el qual s’han incorporat membres de la central anarcosindicalista.
Durant aquests mesos que van des l’inici de la Guerra Civil fins al 27 de febrer es quan es produeixen la majoria de les requises de béns a l’Escala.
El tercer document d’aquest expedient és l’acta d’aquest ple del dia 27 de gener de 1937. La sessió comença a les 9 del vespre sota la presidència del “ciutadà Lluís Puig i Solés, jutge popular local”. Hi assisteixen els següents representants dels diversos organismes sindicals i polítics:
Francesc Salvat i Granés ERC
Josep Mª Vilà i Saliner ERC
Josep Lleonart i Artigas ERC
Antoni Puig i Artigas CNT
Salvador Arquer i Rabasedas CNT
Joan Ramon i Mas CNT
Aquil-les Rodeja i Fontaner UR
Joan Sastre i Martinoy POUM
En aquesta relació d’assistents cal fer les següents consideracions:
1.- Dos representants de la CNT han estat reemplaçats respecte al Ple del dia 19 d’octubre: Salvador Arquer i Joan Ramon substitueixen Ramon Ribes i Josep Comas.
2.- Queden vacants la conselleria d’Acció Catalana Republicana que, com ja hem dit anteriorment, no existia com a organització política a l’Escala i les dues del Partit Socialista Unificat, que trameten un comunicat manifestant que no volen prendre part en aquella constitució per discrepàncies amb la situació política generada al poble.
Per unanimitat dels assistents es procedeix al repartiment del cartipàs del Consell Municipal “per tal que la tasca que el mateix desenrotlli estigui sempre i en tot moment identificada amb el sentit de la massa proletària i amb la revolució naixent”.
El resultat d’aquest repartiment és el següent:
Presidència i Governació Francesc Salvat i Granés ERC
Defensa Joan Ramon i Mas CNT
Proveïments Joan Sastre i Martinoy POUM
Treball i Obres Públiques Salvador Arquer i Rabasedas CNT
Cultura Anton Puig i Artigas CNT
Sanitat i Assistència Social Josep Mª Vilà i Saliner ERC
Finances Josep Lleonart i Artigas ERC
Agricultura Aquil.les Rodeja i Fontaner UR
S’especifica que els consellers designats passaran a encarregar-se tot seguit dels assumptes de la seva competència, amb l’excepció del conseller de proveïments, el qual no ocuparà el càrrec fins que el conseller cessant es restableixi de les lesions sofertes a conseqüència d’un accident de cotxe que va patir quan es traslladava a la frontera a comprar queviures[21].
També acorden acollir-se al règim de “Carta Municipal”, d’acord amb les prescripcions legals. Així mateix s’acorda celebrar reunions ordinàries els dimarts de cada setmana a dos quarts de nou del vespre en primera convocatòria i el divendres següent a la mateixa hora en segona convocatòria. Finalment, encarreguen les funcions de dipositari municipal al conseller de finances, Josep Lleonart.
Aixeca acta d’aquesta sessió el secretari municipal, Salvador Cros i Sala.
El següent i últim document d’aquest expedient és l’acta del ple de 21 de maig de 1937 en què es produeix una reorganització de les conselleries.
L’acta explica que, d’entrada, el conseller Arquer manifesta que “... havent estat dissoltes les conselleries de defensa[22] i atesos els canvis de consellers que hi ha hagut al Consell Municipal, cal procedir a una nova distribució de funcions de la Corporació d’acord amb les disposicions vigents”.
Per unanimitat acorden que “mentrestant no cooperin en les tasques municipals els representants socialistes i continuï vacant el tercer lloc que correspon a ERC, la distribució i regència de les Conselleries quedi establerta de la forma següent”:
Presidència i Ordre Públic Francesc Salvat i Granés ERC
Finances Salvador Arquer i Rabasedas CNT
Cultura Antoni Puig i Artigas CNT
Sanitat i Assistència Social Joan Ramon i Mas CNT
Proveïments Joan Sastre i Martinoy POUM
Treball i Obres Públiques Rafel Torres i Bofill ERC
Agricultura Vicenç Ribera i Farrarós UR
A part de la vacant que deixa sense cobrir ERC, es produeixen nous relleus de regidors. S’incorporen Rafel Torres d’ERC i Vicenç Ribera de la Unió de Rabassaires.
S’acorda també que Joan Ramon i Mas representi la presidència amb absència del titular i que el conseller de finances, Salvador Arquer, assumeixi les funcions de dipositari municipal alhora que també “intervingui en la marxa i desenrotllament de la Conselleria d’Agricultura”.
Es pot observar com cada vegada prenen més protagonisme els regidors de la CNT. En aquesta darrera reorganització el consistori només es compon de 7 membres dels 11 possibles i la CNT gairebé compta amb la majoria absoluta, 3 representants, a més de les conselleries més importants i amb més pes polític. L’alcalde passa a tenir un adjunt o substitut de la CNT, com també la Conselleria d’agricultura. Aquestes desavinences es poden constatar en un altre expedient obtingut als Arxius de Salamanca,[23] que reproduïm a continuació.
Aquest expedient, que consta d’un sol document, és un clar exemple de les insalvables diferències que existien entre els consellers municipals de la CNT, que controlava el Comitè Antifeixista, i la resta de membres del Consell Municipal[24]. De fet es tractava de dos móns diferents: d’una banda, l’alcalde i els 3 representants d’Esquerra Republicana de Catalunya i de la Unió de Rabassaires, que intentaven resoldre els temes administratius i del dia a dia; d’altra banda, els 3 representants de la CNT, que amb el suport del Comitè exercien el poder real i polític del poble i actuaven, consegüentment, pel seu compte.
El document consisteix en una carta que el dia 14 de juny de 1937 l’alcalde, Francesc Salvat, remet a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya afirmant que “...a l’objecte d’evitar les responsabilitats que en el seu dia se’n podessin derivar”, fa saber que “per part del Consell Municipal no ha estat tramitada cap incautació d’immobles d’acord amb els Decrets del Govern de la Generalitat de Catalunya”. La carta acaba indicant que l’alcalde “considera il·legals totes les incautacions fetes fins a la data pel Comitè Antifeixista”.
La premsa de l’època, especialment el diari Gerona CNT, que es va publicar al llarg de l’any 1937, es fa ressò dels conflictes existents dins el consistori escalenc, a travé d’articles signats per Joan Fornés Calsat “Esparralló”, Joan Bes i altres dirigents cenetistes escalencs.
CONFISCACIONS DE BÉNS A L’ESCALA
De fonts orals sabem que el nombre de confiscacions de béns que es realitzaren a l’Escala al llarg de la Guerra Civil fou superior al que comentarem a continuació. L’objecte d’aquest treball, però, és només relacionar aquelles de les quals hem obtingut informació per mitjà de la documentació escrita existent a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca[25]. Els expedients trobats no són sempre complets, però suficients per poder assegurar que les finques foren realment comissades.
CONFISCACIÓ A ANTÒNIA BARTOMEU
El dia 15 de febrer de 1937, en Joan Fornés i Calsat, Secretari General de la Joventut Llibertària F.I.J.L.-F.A.I. de l’Escala, envia una instància al “CIUTADÀ Conseller de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya” en la quAL exposa que en el Passeig Lluís Albert sense número de l’Escala existeix una casa que segons el cadastre d’urbana figura a nom d’Antònia Bartomeu i Baró i que estava abandonada des de feia molts anys, per la qual cosa el Comitè Antifeixista en féu la confiscació al mes d’agost de 1936 per cedir-la a la Joventut Llibertària local.
Aquesta primera part de la instància ens permet arribar a un parell de conclusions. La primera, que almenys en aquest cas, però segurament en la resta també, la confiscació efectiva és anterior a la remesa de la documentació a la Generalitat per tal que l’autoritzi. Es tractava, doncs, de complir una formalitat, especialment a partir del moment que la CNT es planteja entrar al govern de la Generalitat i de la publicació del decret de 18 de gener de 1937 que regulava el procediment de les incautacions. La segona, que al mes d’agost, que és quan es fa efectiva la confiscació, a l’Escala no hi ha ajuntament legalment constituït i qui ostenta tot el poder és el Comitè Antifeixista.
L’exposició de motius de la instància continua indicant que la Joventut Llibertària de l’Escala compta amb cent afiliats distribuïts en quatre seccions i que a més de la seva actuació ideològica “realitza una tasca cultural intensa i demés coses que precisen fer per la causa antifeixista”. L’escrit acaba sol·licitant la possessió de l’esmentat edifici. Signen la instància el citat Joan Fornés i el president, Joan Ramon i Mas[26].
El segell del registre d’entrada a la Comissió de Responsabilitats de la Conselleria de Treball i Obres Públiques és del dia 23 de juny, és a dir, quatre mesos després de la redacció de la instància, una prova més de la política de fets consumats que practicava el Comitè en aquells moments de confusió i de manca de lideratge i de capacitat de control de la situació per part del Govern de la Generalitat.
El dia 6 d’octubre de 1938, més d’un any més tard, el secretari de la Comissió de Responsabilitats, Gaietà Rahola i Escofet, certifica que la finca està inscrita en l’Inventari General d’Apropiacions amb el número 9961 i que el president de la Comissió ordena la retenció provisional de la propietat de la senyora Antònia Bartomeu, alhora que es comuniqui a la Direcció General de Crèdit i Tresoreria. Paral·lelament s’envien oficis al Registre de la Propietat de Girona, al president de l’Audiència de Barcelona i a l’Ajuntament de l’Escala. El secretari interí de l’Ajuntament, Francesc Ballesta i Molinas, contesta el dia vint-i-set d’octubre indicant que en el Padró d’Edificis i Solars hi consta un edifici situat al passeig Lluís Albert número 7 amb un líquid imposable de set-centes cinquanta-dues pessetes, a nom d’Antònia Bartomeu Baró. Signen el document el secretari interí i el comissari municipal, del qual no consta el nom.
El dia 13 d’octubre el president de la Comissió de Responsabilitats signa una diligència ordenant que “sigui publicada la vertència d’aquest expedient que es segueix contra Antònia Bartomeu i Baró mitjançant Edicte al Diari Oficial de la Generalitat i per nota en alguns periòdics de la localitat a fi de que, dintre del termini de deu dies, les persones o entitats que tinguin alguna al·legació a fer o dada que pugui fer referència a aquest expedient, puguin acudir per escrit davant aquesta Comissió”. A la vegada es cita per edicte “al ciutadà expedientat per a què en el termini de cinc dies comparegui en aquest expedient a fer les al·legacions que estimi oportunes, amb l’advertiment que si no ho fa se seguirà l’expedient sense la seva intervenció”. L’ofici acaba ordenant que aquest edicte sigui publicat al Diari Oficial de la Generalitat i als periòdics La Humanitat, La Publicitat, Las Notícias i El Noticiero Universal.
El següent i últim document d’aquest expedient és la compareixença de la propietat. El dia 26 de novembre compareixen Josep Mª i Elvira Bartomeu Baró, amb domicili respectiu als carrers Claris i Joan Sardà de Barcelona. Ho fan en qualitat d’hereus de la seva germana Antònia, intestada, i assabentats que el DOG del dia 25 d’octubre la crida com d’ignorat parador.
Exposen que la seva germana va morir el dia 9 de setembre de 1932 (adjunten certificat de defunció) i que per tant “no cal raonar que la difunta no podia tenir cap concomitància amb els fets del 19 de juliol”. Suposen que l’expedient és degut a la confiscació, que estimen il·lícita, d’unes finques que la difunta tenia a l’Escala. Diuen també que en tenia en altres llocs sense que tinguin coneixement de cap més comís.
Continua la compareixença assenyalant que “les finques de l’Escala foren incautades sense cap fonament. Ni la difunta ni els sotscrits han actuat en res en dit poble i la prova és que en el mateix no s’han enterat de la mort de la propietària, tot i els anys transcorreguts, ni saben els noms dels actuals propietaris, ja que no els haurien ocultat de saber-los. Mal es pot imputar una responsabilitat per fets personals a un difunt, ni a uns desconeguts. Els sotscrits tenim el nostre domicili a aquesta ciutat, sense que ningú ens hagi molestat per cap motiu després del 19 de juliol”.
L’escrit acaba demanant que es declari lliure de responsabilitats Antònia Bartomeu i Baró i que es mani retornar els béns comissats als seus hereus.
CONFISCACIÓ A CARLES DE FONTCOBERTA
Aquest expedient és pràcticament idèntic a l’anterior. Consta dels mateixos documents i expedits tots ells les mateixes dates. Només hi falta la compareixença del propietari espoliat.
En Ramon Ribes i Callol, en qualitat de secretari general del Sindicat d’Oficis Varis (C.N.T. – A.I.T.) de l’Escala remet l’ofici a la Comissió de Responsabilitats comunicant el comís de l’edifici situat al carrer de La Torre número 68 propietat de Carles de Fontcoberta[27], tot indicant que aquesta casa estava abandonada des de feia molt de temps, per la qual cosa el Comitè en féu apropiació al mes d’agost de 1936 per a cedir-la a la seva organització. La data de l’escrit és de 23 de juny de 1936, la mateixa que la de l’anterior confiscació.
Afirma que el seu sindicat compta amb cinc-cents vint afiliats distribuïts en cinc seccions. Sol·licita, finalment, la concessió de l’esmentat edifici per a destinar-lo a les finalitats socials de l’entitat que representa.
La finca figura inscrita amb el número 9967 a l’Inventari General d’Apropiacions.
El certificat de l’Ajuntament de l’Escala, que a l’igual de l’anterior és de vint-i-set d’octubre de 1938, especifica que la finca està inscrita al Padró d’Edificis i Solars amb el número 223 d’ordre i el 225 de registre. El seu líquid imposable és de dues-centes deu pessetes.
CONFISCACIÓ A PERE CLAVAGUERA
Aquest expedient només consta d’un sol document, la compareixença de l’espoliat a la Comissió de Responsabilitats. Tot apunta, però, que el conjunt de la documentació devia ser molt similar al dels anteriors, fins i tot amb les dates, ja que signa les al·legacions el dia 18 de desembre de 1938. Es desconeix també, per tant, quina fou la resolució definitiva, si és que n’hi va haver, ja que en aquells moments les tropes franquistes es trobaven molt a prop de Barcelona.
El senyor Pere Clavaguera i Pericay, resident al carrer de les Eres de Guíxols, s’adreça a la Comissió de Responsabilitats indicant que s’ha assabentat que se seguia un expedient de confiscació que afectava una finca de la seva propietat situada al carrer de Pi i Margall[28] número 60 de la vila de l’Escala, vegueria de Girona. Explica que va adquirir el terreny sobre el qual va bastir-hi una casa de planta baixa amb el seu corresponent magatzem, pertinences que estaven ocupades pel mateix propietari i al servei de les seves necessitats, derivades del negoci de pinsos per a bestiar. Tant la casa com el magatzem, afegeix el compareixent, es trobaven al corrent de pagament dels respectius impostos.
Continua exposant que “... El que firma no ha dedicat les seves activitats sinó en profit de la causa antifeixista, té dos fills en el front, defensant i lluitant per el triomf de la nostra causa i per la llibertat i la independència d’Espanya, tenint últimament notícia que un d’ells, el major, Manuel Clavaguera i Trull, ha mort en el front d’Aragó, en defensa i en lluita per la causa antifeixista; i l’altre, que es diu Josep, presta els seus serveis militars en el front del Segre, on també es troba defensant la llibertat i la independència nacional. Continua justificant que “... no ha presentat abans aquestes al·legacions per no haver tingut coneixement fins ara de que es seguia cap procediment en aqueixa Comissió, però assabentat ara del mateix acudeix per fer constar totes les manifestacions precedents, a fi de que siguin tingudes en compte al donar la solució a l’expedient esmentat.
Per tant, a la respectuosa Comissió de Responsabilitats, amb la màxima deferència acudeix i...”.
D’acord amb la seva exposició sol·licita que, previs tots els informes que cregui convenients la Comissió, “...sigui retornada i reconeguda la seva propietat en favor del seu legítim duenyo que ho és el reclamant”.
La compareixença acaba amb una frase prou aclaridora de la filiació política del senyor Clavaguera: “És justícia que espera merèixer d’aqueixa digna Comissió de Responsabilitats, la vida de quins companys duri molts anys”.
CONFISCACIÓ A JUSTA DONJÓ
Els únics documents de l’expedient instruït a Justa Donjó i Oliveras són l’ofici de la Comissió de Responsabilitats a l’Ajuntament de l’Escala, de data 11 d’octubre de 1938, i la resposta d’aquest, amb data de 27 d’octubre del mateix any.
Es tractA d’una finca situada al carrer DE Galan i Garcia Hernández[29] número 23, de la quAL la Comissió sol·licita el número de l’amillarament, el seu líquid imposable i el nom del propietari, com també el d’altres finques que figurin amillarades a nom del “ciutadà expedientat”.
L’Ajuntament, amb la signatura del Comissari Municipal i del secretari interí, Francesc Ballesta i Molinas, respon que en el padró d’edificis i solars hi consta inscrit, amb el número d’ordre de Padró 237 i 240 de Registre, un edifici propietat de la senyora Justa Donjó i Oliveras situat al carrer de Galan i Garcia Hernández nº 23, amb un líquid imposable de tres-centes setanta-cinc pessetes. També es fa constar que no figura cap més propietat a nom d’aquesta ciutadana.
CONFISCACIÓ A MARTÍ ALBERT
Aquest expedient consta de la mateixa documentació que l’anterior, és a dir, l’ofici de la Comissió de Responsabilitats i la resposta de l’Ajuntament. Les dates d’ambdós documents també són dels mateixos dies i les signatures de les mateixes persones.
Es tracta d’un edifici propietat de Martí Albert i Paradís situat segons la Comissió al passeig de Lluís Albert número 3 i que l’Ajuntament corregeix com a número 4. Està inscrit en el Padró d’Edificis i Solars amb el núm. 4 del padró i el núm. 2 del registre i té un líquid imposable de cinc-centes quaranta pessetes. Tampoc no consta cap altra propietat a nom del senyor Martí Albert i Paradís.
CONFISCACIÓ A RAMON LLARDENT
El dia 26 d’octubre de 1938, el senyor Ramon Llardent Esmet, domiciliat al carrer de Balmes de Barcelona, sol·licita per conducte d’un escrit adreçat a la Comissió de Responsabilitats que “quedi sense efecte la incautació feta per l’Ajuntament de l’Escala de la finca de la seva propietat situada al número 5 del passeig Lluís Albert”.
En una nota al final de l’escrit consta que “es quedà aquest document el senyor Trilla”.
MUSEU I BIBLIOTECA DE L’ESCALA
Aquest expedient obtingut als “Arxius de Salamanca[30]” consta únicament de dos documents, però d’una importància rellevant. Es tracta d’un exhaustiu inventari de béns que han de servir per a la creació del futur museu i biblioteca municipals.
El primer document és una carta que Antoni Puig i Artigas[31], regidor de cultura en representació de la CNT, envia el dia 10 de maig de 1937 a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat adjuntant l’inventari “d’objectes, quadres, llibres i demés” que estan sota la seva custòdia, per tal que la Generalitat els doni forma legal. Diu l’escrit que els objectes d’aquest inventari provenen de les donacions fetes per la Generalitat de Catalunya, la Comissaria d’Ordre Públic[32] i persones particulars. La causa que una part sigui cedida per la Comissaria d’Ordre Públic i no per la Conselleria de Cultura sembla deguda al fet que es tracta, en una bona part, d’objectes requisats a persones i institucions[33].
El segon document és l’inventari pròpiament dit. La seva transcripció literal és la següent:
I N V E N T A R I : de tots els objectes d’art i de valor arqueològic, quadres, llibres i demés que procedents dels donatius fets per la Generalitat de Catalunya, Comissaria d’Ordre Públic i persones particulars, es troben en aquesta Vila de L’Escala amb destí a la creació del Museu i de la Biblioteca del Poble.
5 estàtues de marbre
71 quadres a l’oli
21 animals dissecats
2 pianos
3 vitrines
2200 llibres
1 bust de bronze
23 estatuetes i objectes de bronze
2 columnes de marbre
40 i pico d’armes antigues
3 aranyes-llums
7 capses de papallones
1 columna de marbre verd
1 tauleta
6 gerres isabelines
2 grans gerros xinesos
32 vanos
4 grans rellotges
1 barco-caravel-la
1 col·lecció de vidres
1 llum de ferro forjat
1 centenar de monedes antigues de plata i coure
6 mobles artístics
5 tamborets
2 taules
4 sillons i 30 cadires de biblioteca
2 caixetes antigues
3 caixes arques
1 musiquer
8 coixins
2 brasers
1 esfera antiga
1 paraigüer de metall
1 escriptori
2 mobles Lluís XIV
42 carteres de goig
2 figures de marfil
3 tapissos
Gran quantitat d’objectes antics
Moltíssimes plates i plats antics
Una quantitat de gerros variats
Una rica col·lecció de porcellanes
Algunes llumeneres
Varis rajols antics
Pedres antigues i precioses
Variats objectes de mar
Vàries cortines
Ferros vells
Varis candelers de llautó
Joies artístiques de diferents classes
Multitud de coses artístiques en miniatura
L’Escala, 10 de maig del 1937
L’Administrador,
Anton Puig
Aquest Museu i Biblioteca es va començar a instal·lar a “Ca les Alechs”, edifici situat entre la Plaça de l’Església i el carrer Major, avui Enric Serra nº 25. Carme Sureda i Montserrat Sureda, veïna de Puig, recorden com hi treballaven ebanistes i pintors. Recorden també haver-hi vist centenars de llibres apilonats a punt de col·locar als prestatges, gerres, una gran esfera del món, etc. Afirmen que elles mateixes havien ajudat a portar llibres des de l’Ajuntament, aleshores convertit en Jutjat de Pau, al local. Segons un entrevistat per Mercè Vila, “...els mobles que hi havia a la biblioteca foren fets a mida, expressament per a ella, per uns famosos ebanistes escalencs, els germans Pipa, de can Pipa, que vivien a Barcelona. Eren una joia de mobles, tant per la tècnica com pel disseny”.
El 28 de gener de 1938, el Cap dels Serveis de Cultura de la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona emet un informe en el que proposa al Comissari Delegat la sol·licitud d’un lot de llibres per la biblioteca escalenca. L’informe diu el següent:
“Vista la Biblioteca Pública de l’Escala, establerta amb l’afany i el bon encert del municipi d’aquella població i molt especialment del Conseller de Cultura.
Atès que tan primorosa instal·lació com la que ofereix aquell Centre es veritablement extraordinària, i que la vàlua del fons de llibres que integren la Biblioteca fan mereixedora a la població de l’Escala d’un ajut del Govern de la generalitat.
Atès que justament és mancada la Biblioteca d’aquelles obres que poden reportar una immediata utilitat al cens de lectors, com són els manuals d’iniciació i les obres de tècnica.
El funcionari que signa s’honora en proposar a la Comissaria vulgui demanar a l’Honorable Senyor Conseller de Cultura, que per el Servei Central de Biblioteques, sigui subministrat a la Biblioteca pública de l’Escala, un lot de llibres que correspongui a la importància i a les necessitats culturals d’aquella població”[34].
Pocs dies més tard, concretament el dia 12 de febrer, el Comissari Delegat, Martí Jordi i Frigola, de conformitat amb l’informa del Cap de Servei, resol “... sol-licitar a l’Honorable Sr. Conseller de Cultura de la Generalitat que, per mediació del Servei Central de Biblioteques, sigui subministrat a la Biblioteca Pública de l’Escala un lot de llibres que correspongui a la importància i a les necessitats culturals d’aquella població[35]”.
La resposta de la Generalitat tampoc es fa esperar. El dia 8 de març de 1938 el Cap de Secció del Departament de Cultura tramet un ofici al Comissari Delegat i a l’alcalde de l’Escala comunicant que “... segons informe del Director del servei Tècnic de Biblioteques Populars de la Generalitat, informe que ve ratificat per la Comissió del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya, en data 22 de desembre últim fou concedit a l’Ajuntament de l’Escala un lot de llibres de caràcter general. Actualment aquest lot s’està preparant, i tan aviat sigui enllestit els interessats seran avisats per tal que puguin recollir-lo”[36].
D’aquesta biblioteca també en parla Pere Bosch-Gimpera en les seves memòries:
“...Altrament, a l’Escala, la vida continuà normalment durant la guerra i entre les coses que féu el Comitè hi hagué la creació d’una biblioteca pública on es portaren els llibres recollits de les cases abandonades pels seus propietaris, de les quals el Comitè s’havia incautat. La biblioteca s’instal·là fins amb pretensions de luxe, i en feren les prestatgeries i el mobiliari fusters i ebenistes del poble, que s’havien col·lectivitzat. A petició del Comitè, els vaig enviar llibres, i em convidaren a la inauguració...[37]”.
Segons Bosch-Gimpera la biblioteca es va inaugurar, però les fons orals que hem recollit ens indiquen que no va arribar a ser operativa i que mai fou oberta al públic.
POSSIBLE REGADIU AL BAIX TER
Aquest expedient[38], que consta de 5 documents, tracta sobre la possible construcció d’un regadiu a la zona del Baix Ter, en els termes municipals de l’Escala, Bellcaire d’Empordà, Albons, Viladamat i la Tallada.
El primer document, datat el dia 2 de gener de 1937, és una carta que Manuel Serra i Moret[39], sots secretari d’Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, envia a l’alcalde de l’Escala[40] en la qual li indica que el company Martí Rouret li ha parlat de l’interès que té el poble de l’Escala en la construcció d’una sèquia que, aprofitant aigües que avui es perden, pogués regar una part del terme municipal i, d’aquesta manera, “acréixer la seva riquesa col·lectiva”. La missiva acaba indicant el desig de proporcionar la col·laboració que sol·licita l’amic Rouret per part del Departament de la Generalitat i prega a l’alcalde que el dia que vagi a Barcelona passi per la seva conselleria, d’onze a una del matí o de quatre a set de la tarda, per tal de conèixer els plans municipals i poder ajudar en la confecció dels projectes.
La resposta no es fa esperar gaire. Una setmana més tard, concretament el dia 10 del mateix mes de gener del 37, surt la resposta cap a Barcelona (el registre d’entrada a la Conselleria d’Obres Públiques és del dia 15), però no és només l’Ajuntament de l’Escala qui ho fa, són els representants municipals dels cinc pobles engrescats en el projecte.
Aquest segell acompanya gairebé tots els documents de l’Arxiu de Salamanca
A.H.N. significa “Archivo Histórico Nacional”
Aquest segon document és en forma d’instància i conté els següents arguments:
A la zona eminentment agrícola en la qual estan enclavats els seus termes municipals, es pot aconseguir fàcilment un augment “cent per cent en la seva producció agrícola”, mitjançant un pla de regadiu.
Argumenten que el seu cost seria “reduidíssim comparat amb l’extraordinari rendiment que aquest comportaria”.
Continuen lamentant la pèrdua de producció que s’ha experimentat durant molts segles de “treball intens i relatiu rendiment”, mentre contemplen l’existència d’un considerable cabal d’aigua “propietat d’un marquès”[41] que, recorrent tot el llarg del territori productiu dels municipis, es perd de “manera llastimosa juntant-se amb les aigües del Mar”.
Acaben demanant al “company Conseller” que s’hi personi un enginyer agrònom per tal d’efectuar les degudes comprovacions, n’aixequi plànols i assenyali el pressupost per dur a terme aquestes obres.
L’acomiadament de la instància diu textualment: “El que per ésser de justícia i per millor utilitat de l’economia de Catalunya esperen els signants”.
Signen la instància els consells municipals de l’Escala, Bellcaire d’Empordà, Viladamat, Albons i la Tallada i els següents sindicats: Sindicato Único de Oficios Varios (CNT-AIT) de l’Escala, Sindicato Agrario de Oficios Varios (CNT-AIT) d’Albons, POUM d’Albons, Sindicat de Camperols d’Albons, la Unió de Rabassaires de Viladamat i dos més sense identificar, un d’ells de Bellcaire.
Aquests són els segells del Consell Municipal de l’Escala i del Sindicat Únic de la CNT-AIT que acompanyen la instància
El tercer document és la resposta del sots secretari del Departament d’Obres Públiques de la Generalitat. Aquí també sorprèn extraordinàriament la rapidesa en la resposta, ja que la carta surt el mateix dia del que consta com a registre d’entrada. La carta va adreçada a Ramon Ribes i Callol, alcalde de l’Escala.
Diu que la instància subscrita per les autoritats municipals i les “entitats obreres i de productors dels quatre termes municipals” (hauria de dir 5), ha estat tramesa avui mateix a la Divisió Hidràulica del Pirineu Oriental amb el prec que s’enviï tot seguit a l’Escala un enginyer d’aigües que faci l’estudi de l’aprofitament i regatge, aixequi plànols i formuli pressupost de realització de l’obra.
Aquesta rapidesa en la resposta, que no deixa de sobtar tenint en compte la gran convulsió política i social que es vivia en aquells moments en el conjunt de Catalunya, i el bon interès demostrats en el primer paràgraf, s’hi veu matisada pel comiat, que textualment diu:
“Tal i com us he ofert, tindré interès en què aquesta empresa pugui portar-se a terme i, per bé que caldrà vèncer dificultats d’ordre jurídic, tècnic, administratiu i econòmic, amb bona voluntat i constància és possible que reeixim i podem aconseguir l’èxit desitjat”.
El quart document és l’informe que el tècnic eleva al respectiu departament governamental, amb data 12 de març del 37 i el cinquè i últim document de què consta aquest expedient és la carta que el sots-secretari d’Obres Públiques remet als respectius alcaldes adjuntant l’informe tècnic. Aquesta última carta data del 30 de març.
L’informe, escrit en castellà, aclareix d’entrada que el pla de reg que proposen els alcaldes i algunes entitats agrícoles de la comarca del Baix Empordà i que consistiria en aprofitar l’aigua d’un rec (propietat d’un marquès) és el denominat rec de Sentmenat o de Colomers, que deriva les aigües del Ter a Colomers, i que s’utilitza per a regar algunes terres del marge esquerre del riu, com també per a la producció de força motriu a Jafre, Verges, Bellcaire i el Molí Nou.
El tècnic afirma que és certa l’afirmació que fan els peticionaris en el sentit que amb l’aigua del rec es podria ampliar considerablement el regadiu. Hauria de ser, naturalment, a base de conservar el nivell de presa d’aigua i sense que es perdessin les alçades dels quatre salts esmentats. Diu també que l’aprofitament del rec de Colomers està inscrit en el Registre d’Aprofitaments d’Aigües Públiques, a nom de la marquesa vídua de Sentmenat i que, per ser deficient aquesta inscripció, s’està tramitant l’expedient de la seva revisió i modulació, que ha de fixar d’una manera definitiva el cabal a què tingui dret d’utilitzar per a regadius i aprofitaments industrials.
Afegeix que l’ampliació de recs que es sol·licita ha estat prevista en l’estudi del pantà de Sau, la qual obra reguladora ha de permetre la posada en reg de quasi tota la zona susceptible de rebre’l, compresa entre els rius Ter i Fluvià, en la seva zona baixa.
És un fet evident, continua l’informe, que els actuals cabals d’estiu del riu Ter són insuficients per a permetre la implantació de nous regadius, ja que aquests cabals estan mal dotats; tot i que un canvi en el règim del rec de Colomers (fent desaparèixer els salts) podria facilitar aquella implantació. El fet que aquest rec sigui de propietat particular i que qualsevol modificació seria a base de costoses indemnitzacions, no permet, a judici de l’informant, enfocar el problema d’una manera parcial.
L’informe conclou desestimant la proposta fins que es construeixi el pantà de Sau i es constitueixi la Comunitat de Regants. Aleshores quedarà resolt el problema manifestat pels representants municipals, ja que el riu Ter tindrà garantit el cabal d’aigua suficient durant les èpoques de més demanda. Aquest serà el moment, acaba l’informe, per estudiar el canvi de situació jurídica del rec i en què es veuran compensats els justos anhels expressats en la instància que és objecte de l’informe.
CORRESPONDÈNCIA DE SINDICATS ESCALENCS [1] Martí Rouret i Callol (l’Escala 1902 – Mèxic 1968). Després de l’adveniment de la Republicà fou escollit diputat al Parlament de Catalunya per Tarragona, on exercia de mestre. Fou empresonat al vaixell Uruguay amb motiu dels fets del sis d’octubre del 34. Durant la Guerra Civil fou conseller de Sanitat i Assistència (juliol-setembre de 1936), comissari d’ordre públic i sots secretari de la presidència. El 1939 s’exilià a França i el 1942 es traslladà finalment a Mèxic.
[2] Bosch-Gimpera, Pere. Memòries. Edicions 62, 1980.
[3] Es refereix a Rafel Torras, que més tard seria alcalde.
[4] Es refereix a Lluís Pujol i Masseguer, conegut com en Lluís “Muchu”.
[5] Es refereix a mossèn Carles Costa
[6] Es refereix a mossèn Salvador Sans
[7] Bosch-Gimpera, Pere. Opus cit.
[8] Diari de les Excavacions d’Empúries corresponent a l’any 1936, redactat per Emili Gandia i conservat al MAC-EMPÚRIES i reproduït a “Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Empúries actual”. Monografies Emporitanes 9. Museu d’Arquelogia de Catalunya-Empúries. 1999.
[9] Archivo General de la Guerra Civil Española. ES.37274.AGGCE/1.5.2402.156.1//PS-BARCELONA _ GENERALITAT,285,5. “Expedientes de constitución de ayuntamientos de la comarca de l’Alt Empordà. Darnius-Garrigàs...” (fitxes 22 a 39).
[10] Pere Guanter i Mercè Vila descriuen també aquests fets respectivament a “Els Alcaldes de l’Escala (1900-1999)” i “L’Escala, 1931-1947 (República-Guerra Civil_Postguerra)”.
[11] President del Centre Avant, adherit a Esquerra Republicana de Catalunya. L’any 1939 fou empresonat a Girona i Figueres i sotmès a Consell de Guerra. El seu germà Rafel fou el primer alcalde escalenc després de la Guerra Civil.
[12] La normativa assenyalava, tal com hem comentat anteriorment, que el consistori l’havien de compondre 11 persones.
[13] Es refereix al Decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya, de 9 d’octubre de 1936.
[14] Els ajuntaments estarien constituïts només per les forces que formaven el Govern de Catalunya, excloent-ne la resta.
[15] Cal tenir en compte que no hi havia hagut, òbviament, eleccions. Es tractava, d’alguna manera, d’omplir el buit deixat a conseqüència de la revolta militar del 18 de juliol.
[16] De fet a l’Escala no hi havia constituïda cap secció d’Acció Catalana Republicana
[17] L’estratègia de la CNT era ben clara: controlar els ajuntaments per dominar tot el poder local, fins al punt que les persones que ocupaven els càrrecs als consistoris eren sovint les mateixes que dirigien els comitès, segons ells mateixos afirmen.
[18] Segons documentació extreta dels Arxius de Salamanca, la CNT reconeix que disposava de més de 500 afiliats a l’Escala i la Joventut Llibertària de 100, essent de molt la força política majoritària. Cal tenir en compte que l’Escala tenia aleshores 2500 habitants.
[19] Aquesta situació no es va donar només a l’Escala. Foren molts els municipis en els quals els representants de la CNT varen ocupar la totalitat del consistori o la seva majoria absoluta desobeint les instruccions del Govern català.
[20] Documents dels Arxius de Salamanca demostren que, efectivament, Ramon Ribes feia les funcions d’alcalde.
[21] Desconeixem qui era el conseller cessant. Sorprèn, tanmateix, que l’únic conseller que no ocuparà cap responsabilitat concreta sigui Joan Sastre, el mateix que els representants de la CNT volien boicotejar en el ple del dia 19 d’octubre.
[22] Cal suposar que es tractava d’una ordre dictada pel Govern de la Generalitat.
[23] Archivo General de la Guerra Civil Española. ES.37274.AGGCE/1.5.2402.154.11//PS BARCELONA _ GENERALITAT,160,2. “Documentaciónvaria relativa a incautaciones hechas en la comarca de l’Alt Empordà. Cantallops-El Far d’Empordà...” (fitxes 81).
[24] Consell Municipal era el nom oficial amb el qual s’anomenava en aquells moments els Ajuntaments.
[25] Archivo General de la Guerra Civil Española. ES.37274.AGGCE/1.5.2402.154.11//PS BARCELONA _ GENERALITAT,160,2. “Documentación varia relativa a incautaciones hechas en la comarca de l’Alt Empordà. Cantallops-El Far d’Empordà...” (fitxes 82 a 111).
[26] El dia 15 del mateix mes havia entrat a formar part de l’Ajuntament en qualitat de regidor.
[27] Amb tota seguretat es tracta d’una part de l’edifici actualment propietat de ca les Monges.
[28] Actualment carrer de Gràcia
[29] Actualment carrer del Port.
[30] Archivo General de la Guerra Civil Española. ES.37274.AGGCE/1.5.2402.154.11//PS BARCELONA _ GENERALITAT,160,2. “Documentaciónvaria relativa a incautaciones hechas en la comarca de l’Alt Empordà. Cantallops-El Far d’Empordà...” (fitxes 78 a 81).
[31]Conegut com a Tonet, Barberillo i Prreca. Tenia una barberia al carrer Enric Serra amb el seu germà Pere. Home culte, format ideològicament a Palamós i Barcelona, escriptor i compositor de sardanes. Era un vertader líder polític. Pere Guanter “Els Alcaldes de l’Escala (1900-1999)” el compara amb el líder del Comitè Antifeixista d’Orriols, Genís Serrats (Gaspar).
[32] En aquests moments el responsable era Martí Rouret. No és d’estranyar, doncs, la generositat cap al seu poble.
[33] Pel contingut de la relació, una part dels objectes podrien provenir de les apropiacions que es varen dur a terme a la casa de Victor Català i a la de cal senyor Pi, on es va instal·lar la Col·lectivitat Agrària..
[34] AHG. Sig. D2797/004
[35] AHG. Sig. D4264/001
[36] AHG. Sig. D4262/001
[37] Bosch-Gimpera, Pere. Opus cit.
[38] Archivo General de la Guerra Civil Española. ES.37274.AGGCE/1.5.2402.159.19//PS-BARCELONA_ GENERALITAT,285,4. “Correspondencia del conseller d’Obres Públiques sobre obras y personal”. (fitxes 46 a 53).
[39] Més tard fou conseller de la Generalitat a l’exili (1947), ministre del govern de la República Espanyola (1948-50) i president del Parlament de Catalunya.
[40] De fet, en aquesta data no hi havia alcalde legalment constituït a l’Escala. Qui actuava com a tal era Ramon Ribes i Callol, membre de la CNT.
[41] Es refereixen al rec del Molí o rec de Sentmenat.
