SÍ A L'ESTATUT DEL MUNICIPALISME

L’Empordà, si li hem de trobar una peculiaritat, un fet diferencial des del punt de vista institucional respecte de les altres comarques catalanes, aquesta és, sense cap mena de dubte, el municipalisme, l’enorme pes que té el món local empordanès. La nostra és, de molt, la comarca catalana amb més nombre de municipis i, encara més remarcable, força més de la meitat compta amb menys de 1000 habitants.

Crec important, doncs, analitzar el contingut de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya sobre el que ens haurem de pronunciar el proper dia 18 de juny des d’aquesta vessant. Què diu el nou estatut sobre el món local?. Millorem respecte l’Estatut actual?. Disposaran els ajuntaments de més i millors instruments, de més i millors recursos per a exercir les seves competències?.

Efectivament, el nou estatut representa un salt important i definitiu per a dotar als ajuntaments dels mecanismes necessaris per a fer front amb millors garanties als reptes del segle XXI.

El nou estatut reforça extraordinàriament l’Administració local i la incorpora al sistema institucional de Catalunya. Preveu la creació del Consell de Governs Locals, com a òrgan de representació dels municipis i de les futures vegueries. En aquest sentit els municipis i les vegueries constituiran l’estructura bàsica de l’organització territorial de Catalunya, mentre que les comarques i altres ens conformaran l’àmbit i el teixit supramunicipal.

El món local és pràcticament absent en l’estatut actual, el que vàrem aprovar l’any 1979. El redactat de l’estatut que hem de refrendar reforça clarament la posició i el paper del món local. D’entrada, garanteix la seva autonomia i les seves competències i, a més, els n’hi atribueix de noves en àmbits com l’organització i la gestió del territori, l’urbanisme, la mobilitat, la prestació de serveis d’atenció a les persones, els serveis socials públics d’assistència primària o el foment de les polítiques d’acollida de les persones immigrants.

Aquestes importants i noves competències però, quedarien en paper mullat si no anessin acompanyades dels suficients recursos financers. Doncs bé, el nou estatut també ofereix garanties per a la suficiència financera dels ens locals. Garanteix i millora el finançament dels ens locals, tots, i les seves finances estaran regides per la suficiència financera de recursos, l’equitat, l’autonomia i la responsabilitat, així com també es garanteix als ens locals els recursos suficients per a afrontar la prestació dels serveis, la titularitat dels quals se’ls delegui o traspassi. Queda clar en l’estatut que tota nova atribució de competències ha d’anar acompanyada de l’assignació suficient de recursos econòmics suplementaris. Aquesta clàusula de salvaguarda és una garantia que fins ara no tenien els ajuntaments i representa una gran tranquil·litat pels mateixos.

El nou Estatut, finalment, també posa les bases de la nova organització territorial de Catalunya amb la incorporació de la Vegueria, de tal manera que els Consells de Vegueria substituiran a les Diputacions Provincials; qüestió reivindicada històricament pel municipalisme catalanista i que a partir de l’aprovació del nou Estatut podrà ser una realitat.

No cal oblidar, d’altra banda, que gairebé el 90% dels alcaldes dels municipis de Catalunya defensen el SÍ en el referèndum. També, doncs, des del municipalisme empordanès, són moltíssimes les raons per donar un SÍ entusiasta el proper diumenge al nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, que obrirà una nova etapa de progrés i modernització pel nostre país.

L’EMPORDÀ

EL PLA TERRITORIAL: UNA OPORTUNITAT

La nostra comarca, per raons històriques, geogràfiques, econòmiques i socials, ha estat i és un territori ple d’oportunitats i possibilitats però, alhora, també és un territori delicat i vulnerable. La orografia de l’Alt Empordà i l’elevat grau d’humanització que representen els 68 municipis que la conformen, molts d’ells en un procés de creixement demogràfic considerable des de fa anys, la fan especialment fràgil tant des del punt de vista del creixement urbanístic com de la implantació de les infrastructures que ens calen pel futur.

El “campi que pugui” que ens ha caracteritzat fins avui en el sentit que cada municipi ha planificat el seu terme d’acord, sense cap mena de dubte, amb les seves legítimes i específiques necessitats, però sense tenir en compte el que feia i planificava el veí; no és ni suficient ni bo. Cal una visió de conjunt que permeti dissenyar unes estratègies que ens possibilitin continuar el progrés des de tots els punts de vista però garantint una coherència i harmonia globals. Ens cal una visió de conjunt perquè, des d’aquesta, cada municipi sàpiga trobar el seu encaix específic amb el màxim respecte cap aquest territori delicat i fràgil.

L’eina que ho ha de fer possible no és altra que el Pla Territorial de l’Alt Empordà, la necessitat del qual no és nova sinó que ve de lluny. Els successius governs de Convergència i Unió, malgrat reconèixer la importància i necessitat de disposar d’aquest important instrument estratègic global, no varen fer res al respecte, varen fer deixadesa de les responsabilitats que els pertocaven. I els empordanesos els hi vàrem fer saber retirant-los una part important del suport electoral que tenien a la nostra comarca. Ha hagut de ser l’actual govern catalanista i d’esquerres i molt concretament, la Conselleria de Política Territorial, qui ha decidit, amb valentia, liderar els treballs de confecció i redacció del Pla, per responsabilitat política però també per necessitat objectiva i real.

Sobre el Pla Territorial s’han dit moltes coses, especialment des de les files dels que no el varen impulsar quan els tocava. S’ha dit que era una pla dissenyat des d’un laboratori. S’ha dit també que s’havia redactat d’esquena als legítims representants dels ciutadans i ciutadanes, de les institucions locals i comarcals. I s’ha dit també que frenava el creixement dels municipis petits. Res més lluny de la realitat.
Els treballs previs d’informació i documentació del Pla s’han realitzar trepitjant el territori com mai. S’ha escoltat la opinió de tots els col·lectius, oficials i no, públics i privats, que podien tenir alguna cosa a dir. S’han fet reunions informatives i explicatives. I s’ha escoltat i tingut especialment en compte, com no podia ser d’altra manera, el conjunt d’alcaldes i alcaldesses de la comarca, fos quin fos el seu color polític.

El resultat final de tot aquest procés previ ha estat una primera informació pública de consulta adreçada als ajuntaments i particulars, per tal que formulessin suggeriments. Una vegada hagi conclòs aquest procés amb la resposta individualitzada a totes i cadascuna de les al·legacions presentades, es procedirà a l’aprovació inicial del Pla i a l’inici d’un segon termini d’informació pública, també obert a tothom. La transparència ha estat fins ara total i ho continuarà essent fins al final.

Aquest mètode de treball és la garantia que el document final que en resultarà serà un instrument útil i eficaç al servei del conjunt dels ciutadans i ciutadanes de la comarca i, en definitiva, una gran oportunitat per a continuar essent capdavanters en el lideratge de les polítiques que ens garanteixin un desenvolupament respectuós amb el medi, per a les persones que hi vivim avui però també per a les generacions futures.

Hora Nova

SI ZP GUANYA, GUANYA CATALUNYA

El Partit dels Socialistes de Catalunya es va presentar a les passades eleccions generals i va demanar el vot a les ciutadanes i ciutadans dels nostre país sota l’eslògan “Si ZP guanya, Catalunya guanya”. Sovint els eslògans electorals tenen poc a veure amb el que passa realment a partir de l’endemà de les eleccions, en l’aplicació pràctica de les polítiques que es desenvolupen; i això ajuda, se’ns dubte, a l’allunyament entre polítics i ciutadans. Almenys en aquesta ocasió, però, i amb la perspectiva que ens dóna el fet d’apropar-nos a l’equador de la legislatura, crec que aquest eslògan que ens va ajudar a guanyar d’una manera indiscutible les eleccions a Catalunya, no només fou un encert electoral sinó també un compromís polític, ferm i concret, que s’ha traduït en accions de govern, concretes i objectivables, de la pràctica política quotidiana del govern encapçalat per Zapatero.

Des del primer dia es va notar i es va fer palès un tarannà diferent, una nova manera d’entendre les relacions amb els ciutadans i amb la resta d’institucions de l’Estat, sobretot si ho comparem amb el que varen representar els vuit anys de govern del Partit Popular. El diàleg, l’acord, la proximitat, el consens i la transacció han presidit, i ho continuaran fent, l’acció de govern. Amb aquestes premisses és lògic, doncs, que s’hagin prioritzat des del primer dia les polítiques socials, d’igualtat i de millora de les llibertats individuals i col·lectives. L’augment del salari mínim, de les pensions més baixes i de les beques universitàries, la important injecció econòmica de l’Estat en la millora del finançament de la sanitat de les Comunitats Autònomes, la Llei d’Igualtat de gènere, la Llei que regula els matrimonis homosexuals o la propera Llei de Dependència; en són alguns dels exemples més clars. En una paraula, s’ha complert amb la paraula donada.

Però també s’ha complert aquesta paraula amb altres mesures i reivindicacions, algunes d’elles històriques, específiques de Catalunya. La derogació del Pla Hidrològic pel que significa, no només per les comarques tarragonines, sinó també de canvi de model en la gestió del territori; el retorn dels papers de la dignitat que, a part del que representen com a espoli de guerra, varen servir per a perseguir, encausar i represaliar molts demòcrates i catalanistes; l’aprovació de la Carta Municipal de Barcelona que reconeix definitivament el paper de capitalitat de la ciutat; la signatura del conveni entre el Ministeri de Foment i el Govern de la Generalitat que permetrà una inversió de 7 mil milions d’€ per recuperar el dèficit d’inversions en infrastructures de l’Estat a Catalunya dels últims anys, que és un exemple del canvi estratègic en la política d’infrastructures del govern actual respecte a la del PP i que es concreta en passar d’una concepció de l’Espanya radial (“... de Madrid a todas las capitales provinviales en AVE –va dir en una ocasió Aznar.) a l’Espanya en xarxa.

I l’Estatut. Tindrem el millor Estatut de la nostra història, tant des del punt de vista competencial com des del punt de vista del finançament, de la definició de Catalunya i del seu encaix dins d’un Estat plural i compost. I el tindrem malgrat l’egoisme partidista de CiU i la radicalitat del PP, que no ha dubtat en utilitzar les lògiques aspiracions de Catalunya i, a partir d’aquí, l’enfrontament entre territoris com a armes per a desgastar i fer caure el govern socialista de Zapatero.

Però els ciutadans i ciutadanes saben posar cadascú al seu lloc. I els catalans i catalanes sabem perfectament que amb ZP Catalunya hi ha sortit guanyant i que de cares al futur també sabem que només un govern progressista i d’esquerres a Espanya pot entendre i concretar les nostres aspiracions nacionals.

El Punt

EL NOU IMPULS DE MONTILLA

Aquests darrers dies, i a causa dels incendis fortuïts i provocats que hem patit a l’Empordà, he tingut ocasió de parlar tant amb membres del cos de bombers de la Generalitat de Catalunya com amb ciutadans que havien sofert les conseqüències del foc: patiment, angoixa, pèrdua de patrimoni personal i col·lectiu, desallotjament, etc. Uns, els professionals, asseguraven amb orgull que havien pogut actuar amb diligència i eficàcia gràcies a la substancial millora que havien experimentat al llarg d’aquesta legislatura tant pel que fa a la incorporació de nous i moderns camions d’extinció com pel que fa a la dotació de millors mitjans aeris. Els altres, els ciutadans damnificats, manifestaven agraïment i resignació per la tasca positiva duta a terme pels professionals (bombers, agents forestals, ADF’s, mosssos d’esquadra); pels polítics, que havien donat la cara des del primer moment i per les Associacions de Voluntaris de Protecció Civil que els havien acollit durant les hores de desallotjament de casa seva.

Aquest és només un exemple, segurament un petit exemple; però prou revelador i que il·lustra perfectament el positiu balanç de gestió del govern catalanista i d’esquerres d’aquests darrers tres anys. El balanç d’un govern que ha “patit” el que a la vegada ha estat el seu gran i millor èxit: l’aprovació d’un nou Estatut per a la propera generació de catalans i catalanes. I dic que ha patit perquè l’enorme impacte mediàtic del procés estatutari, comprensible d’altra banda, ha eclipsat excessivament l’excel·lent gestió de govern, una gestió que ha primat els serveis i les necessitats de les persones i la millora de la seva qualitat de vida i de la seva seguretat en sentit ampli i, en definitiva, la proximitat, per damunt d’altres prioritats que havien presidit governs anteriors.

El salt qualitatiu i quantitatiu que ha experimentat la planificació de les infrastructures i l’execució de les mateixes, la planificació i gestió del territori en termes de protecció i de progrés sostenible, la millora de la sanitat tant en la xarxa hospitalària i primària com en el servei d’urgències i emergències, la construcció de noves escoles i la contractació de més educadors o la llei de barris són només alguns exemples del llegat i l’herència d’aquest govern.

I l’hereu d’aquest llegat no és altre que Montilla. Catalunya, després de les eleccions del proper dia 1 de novembre, iniciarà una nova etapa política caracteritzada pel desenvolupament del nou Estatut, que significarà noves competències i nous i millors recursos econòmics per fer-hi front. El que farem a partir d’ara a Catalunya dependrà exclusivament de nosaltres, s’haurà acabat en bona part la reivindicació permanent i la culpabilització als altres. Montilla, des de la seva posició al govern de Madrid, ha estat una peça clau perquè finalment arribés a bon port el nou Estatut. El coneix a fons i està disposat a aprofundir-lo al màxim del que permet la Constitució. Aquesta és la seva aposta i el seu compromís davant els ciutadans.

Montilla representa com ningú el necessari encaix entre la millor tradició catalanista, històricament transversal i progressista, i la Catalunya real d’avui dia, la Catalunya amb vocació de sumar i no dividir, la Catalunya que es vol desenvolupar al màxim com a nació en tots els sentits dins d’una Espanya plural, que ens respecti i una Catalunya que vol i ha de jugar un paper important en una Europa i un món cada vagada més globalitzats i interdependents.

Per fer tot això es necessita un president amb capacitat de gestió i de negociació, coneixedor de la política espanyola i ben valorat en la mateixa, amb l’ambició i autoexigència màximes cap al seu país però amb la discreció i la disciplina necessàries perquè les passes que anem donant siguin fermes i irreversibles. La nova etapa que s’iniciarà el dia 1 de novembre serà la de la política amb majúscules, la de la política en el seu sentit més ampli i positiu.

I aquestes són precisament les qualitats de Montilla, demostrades abastament en les responsabilitats públiques i polítiques que ha tingut al llarg de la seva vida, tant dins del Partit dels Socialistes de Catalunya com en la direcció de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat, la Diputació de Barcelona o el Ministeri d’Indústria i Energia.

Per això molts creiem que Montilla és la persona més adequada en aquest moment històric per a liderar el nou impuls que necessita la nostra nació, Catalunya.

Diari de Girona, 27 d’agost de 2006

ESTATUT I NACIÓ

El text estatutari aprovat pel Congrés de Diputats i que ha de ser ratificat pel Senat la segona setmana del mes de maig, i abans de ser refrendat pels catalans i les catalanes, significa un avenç important, històric, respecte l’estatut de 1979, encara vigent, ja que incorpora importantíssimes novetats i millores tant des del punt de vista social com nacional.

Probablement el tema més controvertit i que ha aixecat més polseguera per la utilització que n’ha fet i en continuarà fent el Partit Popular a la resta de l’Estat com a estratègia de desgast del govern socialista de Zapatero, ha estat la inclusió del terme nació en el preàmbul de l’estatut. Sorprenen les desqualificacions del PP quan aquest mateix partit ha aplaudit d’una manera entusiasta la referència del terme país en l’Estatut de València, el de regne en el cas de Navarra o el de principat en el cas d’Astúries. Què hagués dit el PP si els catalans i catalanes ens voléssim definir com a país, regne o principat?.

En un altre sentit, el que pel PP és absolutament indefensable i inconstitucional; per determinats col·lectius catalans i per algun partit polític, és irrellevant i insuficient. Tant, que fins i tot pot arribar a ser un dels elements més importants per defensar el vot negatiu en el referèndum, que tot fa pensar que es pot celebrar el dia 18 de juny.

Certament, he de confessar que em preocupa molt més, pel que pot significar de ruptura de la unitat dels partits catalanistes, aquesta darrera opinió que no pas la del Partit Popular, intentaré aportar la meva opinió respecte el que considero un avenç que pot ser definitiu en el camí del reconeixement de la identitat nacional de Catalunya.

Efectivament, el preàmbul de l’Estatut recull la referència a l’acord pres per àmplia majoria del Parlament de Catalunya (tots els partits menys el PP) que defineix Catalunya com a nació. Fins al present aquesta definició ha estat només un acord del Parlament de Catalunya. A partir de l’entrada en vigor del nou Estatut aquesta expressió de la voluntat de la majoria de la ciutadania catalana adquirirà la màxima rellevància jurídica i política.

S’ha suscitat un gran debat a la societat catalana i entre les forces catalanistes entorn de si aquest reconeixement és més o menys transcendent en funció que figuri en el preàmbul o en l’articulat. Més enllà d’aquesta polèmica, el cert és que figura en el text de l’estatut. El preàmbul forma part de l’estatut com qualsevol article i s’integra en el que anomenem bloc constitucional, format per les lleis (constitució i estatuts) que dibuixen el marc polític i institucional de l’estat. La definició de Catalunya com a nació passa doncs de ser un simple acord d’un parlament autonòmic (que pot ser modificat per un altre acord parlamentari) a formar part d’una llei estatal que s’integra en aquest bloc constitucional i que no pot ser modificat a iniciativa de les Corts Generals (Congrés i Senat) sinó del Parlament de Catalunya a través d’una majoria qualificada de dos terços. En aquest sentit és evident que ens trobem davant d’un gran de gran importància si tenim en compte el que significa de garantia de continuïtat, de clàusula de salvaguarda i, en definitiva, de blindatge de l’acord del nostre Parlament.

A més, el fet de que l’Estatut sigui una llei estatal i no només autonòmica significa que tant el Congrés de Diputats com el Senat l’han debatuda i aprovada per majoria. Aquesta aprovació, inclòs el preàmbul i, en conseqüència, la definició de Catalunya com a nació; significa que la màxima representació de la sobirania de l’estat espanyol, les Corts Generals, ratifica i valida que Catalunya és una nació tal com queda reflectit en un acord del Parlament de Catalunya, màxima expressió de la sobirania de Catalunya.

El Punt, 16 d'abril de 2006