6.29.2007

PREGUNTA COMISSIÓ DE CONTROL RTVE

- DE DON RAFAEL BRUGUERA BATALLA, DEL GRUPO PARLAMENTARIO ENTESA CATALANA DE PROGRÉS, SOBRE LAS PREVISIONES DEL CENTRO TERRITORIAL DE TELEVISIÓN ESPAÑOLA EN CATALUÑA ACERCA DE VOLVER A EMITIR UN PROGRAMA ESPECÍFICO DE INFORMACIÓN PARLAMENTARIA EN CATALÁN. (S.681/001882) (C.D. 178/000103)

El señor PRESIDENTE: Pasamos a la siguiente pregunta que formula don Rafael Bruguera.

El señor BRUGUERA BATALLA: Muchas gracias, señor presidente.
Buenos días, señor Fernández.
Usted ya ha comentado en más de una ocasión que en el centro de Sant Cugat, en Barcelona, se ha producido una reestructuración y, a su vez, un incremento de los programas en catalán -es verdad- y una potenciación de ellos. Por ejemplo, puedo citar el de “59 segundos”, “Tengo una pregunta para usted” o el que se está emitiendo desde hace poco, “Memorias de la tele”.
En cuanto a la reestructuración, ha significado en algunos casos, lógicamente, la desaparición de algunos programas. Uno de los que ha desaparecido de la parrilla es el programa de información parlamentaria “135 escons”, que se venía realizando desde hace veinte años, y quisiera recordar que fue a partir de una iniciativa parlamentaria promovida en el Parlament de Cataluña en su momento y que contó con la aprobación de la totalidad de los grupos parlamentarios del Parlament de Cataluña. Por otra parte, a pesar de diversos avatares que había tenido este programa últimamente por cambio de horario, etcétera, la audiencia, desde nuestro punto de vista, era razonable, interesante, en línea e incluso superior a alguno de los periódicos que más se lee en Cataluña. Además, era un programa de producción propia y, por lo tanto, con unos costes razonables. En Televisión Española, en Madrid, sí se está realizando un programa de información parlamentaria muy interesante y no quiero insistir en la importancia que tiene el compromiso como servicio público -esta mañana hemos hablado mucho de ello- de Radiotelevisión Española ante una persona como usted que ha sido un excelente cronista parlamentario y, por lo tanto, no voy a insistir en las bondades de la necesidad de la información parlamentaria.
En todo caso, quisiera decirle, señor Fernández, que entre esta a veces falsa dicotomía que existe entre el compromiso de servicio público y lo que se ha calificado como dictadura de la audiencia, es verdad que es necesario encontrar un buen equilibrio entre los dos elementos, pero en caso de tener que decantarnos con uno, por lo menos desde nuestro grupo parlamentario elige una televisión pública por el servicio público. Por lo tanto, mi pregunta, señor presidente, y se la hago con la esperanza de que en su respuesta como mínimo no cierre la puerta sino que la deje entreabierta, sobre si tal y como se hace en Televisión Española en Madrid en relación con la información sobre las Cortes Generales, tiene previsto Radiotelevisión Española en Cataluña volver a emitir un programa específico -y subrayo lo de específico- de información parlamentaria en catalán.
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señor Bruguera.
Señor Fernández.

El señor PRESIDENTE DEL CONSEJO DE ADMINISTRACIÓN Y DE LA CORPORACIÓN RTVE (Fernández Fernández): Gracias, señoría.
No la cerramos. Está entreabierta y esperamos abrirla de par en par en breve. Televisión Española en Cataluña ofrece habitualmente en sus programas informativos la actividad más relevante del Parlamento de Cataluña, tanto las sesiones plenarias como los trabajos en comisión. Estas sesiones se siguen a diario por redactores especializados en información política de la redacción de Televisión Española en Barcelona, en Sant Cugat. Las noticias derivadas de esta actividad tienen también su reflejo en las distintas ediciones del informativo a través de crónicas, conexiones en directa, etcétera. En cuanto a otras informaciones que genera la propia institución, se está estudiando la posibilidad de desarrollarlas de manera más extensa en algunos de los nuevos espacios de programación en catalán, a ser posible en el canal 24 horas de la TDT que, como usted sabe, ya emite en abierto a través de esta opción tecnológica y, además, de manera -y es importante- gratuita.
Insisto en que la puerta está entreabierta y espero que podamos abrirla.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señor presidente de la Corporación.

NOTA DE PREMSA PREGUNTA RTVE

LA ENTESA PIDE UN PROGRAMA DE INFORMACIÓN SOBRE EL PARLAMENT DE CATALUNYA

El presidente de RTVE estudia un nuevo espacio en el canal 24 horas

El senador por Girona, Rafel Bruguera, portavoz de la Entesa en la Comisión mixta Congreso-Senado de control parlamentario de la Corporación de RTVE y sus sociedades, ha preguntado al Presidente de la Corporación, Luis Fernández, si tiene previsto el Centro Territorial de TVE en Catalunya volver a emitir un programa específico de información parlamentaria en catalán.

Bruguera ha explicado que RTVE ha suprimido de la programación en Catalunya el programa de información parlamentaria “135 escons” que llevaba más de 20 años en antena refiriendo la actividad del Parlament de Catalunya.

El senador de la Entesa ha subrayado la importancia del servicio público en TVE y se ha referido a la etapa periodística del presidente Luis Fernández como cronista parlamentario. Bruguera ha dicho que “entre el compromiso del servicio público y la tiranía de la audiencia, nuestro grupo se decanta por el servicio público en un medio como TVE”

Ha pedido Bruguera que, del mismo modo que TVE emite un espacio semanal de información del Congreso y el Senado y de ámbito estatal, con el título de “Parlamento”, no se cierre la puerta a volver a emitir un programa específico para la información parlamentaria de Catalunya.

El presidente de la Corporación de RTVE ha declarado que la puerta está abierta a estudiar un nuevo programa dentro de los espacios de información en catalán, preferentemente en el Canal 24 horas. Asimismo, ha dicho que en los informativos diarios, se sigue la información del Parlament por redactores especializados en forma de crónicas e informaciones en directo, tanto de las sesiones plenarias como de los trabajos en comisión.

6.11.2007

L'ESCALA A L'ARXIU DE SALAMANCA


LA SITUACIÓ POLÍTICA GENERAL A CATALUNYA L’ESTIU DE 1936


Quan el dissabte 18 de juliol de 1936 l’escalenc Martí Rouret[1], en qualitat de secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya, es disposava a prendre la paraula a l’inici del III Congrés d’ERC que es celebrava al Palau de Congressos de Montjuïc, els rumors concernents a una insurrecció militar s’estenien com la pólvora entre els representants de les prop de 700 entitats que hi assistien.

La matinada del dia 19, poques hores després de l’inici de l’aixecament militar encapçalat pel general Franco al Marroc contra el govern legítim de la República i també, per tant, contra el Govern de la Generalitat de Catalunya i la seva autonomia, les tropes del Regiment d’Infanteria número 13 sortien de la caserna de Pedralbes amb la intenció d’ocupar els carrers de Barcelona. En les hores i dies següents es produirien accions similars en altres destacaments militars de Catalunya. Però a diferència de molts llocs de la resta de l’estat, ni a Barcelona ni al conjunt de Catalunya no es va tractar d’un “passeig militar”. En primer lloc, perquè alguns aquarteraments es varen posicionar al costat del Govern de la Generalitat, i en segon lloc perquè, davant els insistents rumors que circulaven des de feia dies sobre l’eventualitat d’una revolta militar contra el sistema polític i institucional de l’Estat, s’havia generat un clima de prevenció que menà a aprestar dispositius de seguretat i defensa, tant des del Govern com des de les forces polítiques i sindicals de l’esquerra catalana obrera i camperola. La reacció no va tardar en arribar. La caserna de Pedralbes fou assaltada per grups de ciutadans i soldats desertors, que en detingueren els oficials. El mateix passaria amb la majoria dels edificis militars de Barcelona i de la resta del país: assaltats i ocupats per multitud de persones que, a més, requisaren les armes i se n’apoderaren.

La rendició i detenció del general Goded, cap visible de la conspiració militar a Barcelona, arrossegà a la capitulació les altres guarnicions insurgents i en poques hores la revolta fou sufocada tant a Barcelona com a la resta del territori. La resposta es produí en forma de convocatòria de vaga general per part de les centrals sindicals, que fou seguida massivament pels treballadors a tot Catalunya durant els dies següents.

La derrota inicial del feixisme, però, no va significar la recuperació de la normalitat política i institucional del país. El Govern de la Generalitat es va veure superat pels fets, per la reacció popular encapçalada en gran mesura per la CNT. Es crearen centenars de comitès antifeixistes o comitès revolucionaris arreu de Catalunya, que a la pràctica acabarien ocupant el poder real als municipis, desplaçant-ne alcaldes i regidors. Aquests comitès deixaren de ser instruments de lluita antifeixista i de defensa de la legalitat republicana per convertir-se en instruments de poder. El moviment antifeixista es convertia en moviment revolucionari, en moviment de lluita social i de classe.

El govern de Companys va intentar reaccionar decretant una disposició que autoritzava la constitució de comitès locals de defensa i en regulava la composició amb la voluntat d’intentar controlar la greu situació de crisi, però només va aconseguir la legalització d’allò que les masses proletàries dels partits i sindicats ja havien creat amb anterioritat o crearien en els dies successius. D’aquesta manera el partit hegemònic a Catalunya, ERC, que no solament ostentava la presidència de la Generalitat, sinó que també disposava de la majoria d’alcaldies, va entrar en una profunda crisi, passant a exercir una influència molt limitada dins d’aquests organismes revolucionaris. La depuració de funcionaris públics, la confiscació i requisa de béns i la persecució de persones “dubtoses”, varen presidir la vida política a la majoria de pobles i ciutats de Catalunya.

L’enfonsament institucional del poder autonòmic va anar acompanyat de la paralització de la vida municipal. La majoria d’alcaldes deixaren de convocar les corporacions i molts d’ells es posaren a disposició dels comitès revolucionaris locals.

Per intentar fer front a aquest desgavell, el dia 22 de juliol, el Govern de la Generalitat va decretar la destitució de tots els consellers dels partits que no formaven part del Front Popular i que no es decantaven clarament per la lluita antifeixista, ordenant la seva substitució per membres de les candidatures d’esquerra o per militants nomenats per les forces polítiques i sindicals. D’aquesta manera s’obria la porta a l’entrada als ajuntaments de membres de la CNT, que tot i no haver format part del Front d’Esquerres era clarament una organització caracteritzada per la seva lluita contra el feixisme. Es tractava d’un evident intent de redreçar i normalitzar la situació. Així, destacats dirigents dels comitès passaven a ocupar càrrecs als ajuntaments. A la pràctica es va produir una supeditació dels governs locals als comitès, si més no una substitució d’aquells per aquests. Rafel Tasis descriu aquesta situació de manera molt encertada argumentant que els ajuntaments eren simples “segells de goma” dels comitès.

El dia 26 de setembre, i després d’un complicat procés de debat i de negociació no exempt de dificultats i desavinences, s’acordà l’autodissolució del Comitè Central de Milícies i l’entrada de la CNT al Govern de la Generalitat, que encapçalava Tarradellas com a conseller en cap. Es formava d’aquesta manera un govern d’unitat nacional amb presència de tots els sectors antifeixistes amb l’objectiu d’intentar controlar i suprimir els poders revolucionaris existents tot apel·lant a la unitat d’acció per a guanyar la guerra.

Per aconseguir aquest objectiu era bàsic iniciar un procés de reorganització municipal per a suprimir, o en tot cas intentar supeditar els comitès locals, que continuaven la tasca revolucionària pel seu compte, a la disciplina institucional dels ajuntaments. El dia 9 d’octubre s’aprovà un decret que donava les normes per a la constitució dels nous ajuntaments, tant del nombre de regidors a elegir com pel de distribuir-los entre els partits i sindicats.

La distribució que fixava el decret era la següent:
Municipis de fins a 5.000 habitants................................... 11 consellers
Municipis de 5.001 a 20.000 habitants.............................. 22 consellers
Municipis de més de 20.000 habitants............................... 33 consellers

El decret també especificava que el repartiment entre els partits i sindicats havia de respondre a la mateixa proporció que integrava el Govern de la Generalitat, és a dir:
3 representants d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)
3 representants de la CNT (Confederació Nacional del Treball)
2 representants del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya)
1 representant del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista)
1 representant de la UR (Unió de Rabassaires)
1 representant d’ACR (Acció Catalana Republicana)

Aquest repartiment corresponia a un ajuntament com el de l’Escala, és a dir, de menys de 5.000 habitants. Aquesta proporció s’havia de duplicar o triplicar si es tractava de municipis amb 22 o 33 regidors

Per tant, tots els ajuntaments de Catalunya havien de tenir la mateixa composició proporcional. Malgrat que des del Govern de la Generalitat es va voler donar un missatge notificant que això es feia per la continuïtat de la tasca revolucionària, per garantir la unitat d’acció i per guanyar la guerra, la homogeneïtzació que significà la implantació del Decret de Reorganització Municipal va generar problemes a molts municipis per la diferent força que tenien els partits i sindicats arreu del territori.

EL CAS DE L’ESCALA

L’Escala no va ser una excepció en les dificultats per a poder constituir un nou ajuntament que intentés redreçar l’autoritat al poble. En el moment d’esclatar la Guerra Civil, el dia 18 de juliol, la composició del consistori escalenc era la següent:

Alcalde Josep Figueras i Fontdevila
Consellers Arquímedes Ballester
Marcel Vilabrú i Sureda
Pepet Oriol i Roca
Lluís Sureda i Paradís
Josep Payet i Farrés
Carles Sureda
Josep Lleonart
Joan Callol

Aquells primers moments de reacció popular i revolucionària arreu de Catalunya també varen tenir conseqüències a l’Escala. Els sindicats convocaren vaga general, es constituí el Comitè Antifeixista i s’organitzaren les milícies ciutadanes per a controlar i vigilar les entrades i sortides de la població. Ho explica d’aquesta manera Emili Gandia en el Diari de les Excavacions de l’any 1936, que es conserva al Museu Arqueològic de Catalunya-Empúries:

“... En aquest dia dilluns (20 de juliol), a les 8 del matí, per ésser l’hora de començar el treball dels paletes, manobres i els d’excavació, resultà que sols avia un paleta, faltant part dels peons. Degut a no presentar-se part del personal i els que s’avien presentat, comentaven les noves de la revolució de per tota Espanya, demostrant que davant de les circumstàncies avent passat el hora d’entrar al treball i n’aven-se presentat els demés companys feia pensar de que n’la vila es feia festa, o millor dit vaga, i per tant destinàrem que anés un dels treballadors a l’escala a preguntar si es treballava. Al retornar el enviat de l’Escala portava el encàrrec dels companys que tots feien vaga general, i tot seguit el personal se retirà, quedant sols amb el treball el vigilant de les ruines Joan escrivà, Francesc Claria i un foraster, Joan González, els quals es dedicaren en adobs entre les ruines, arrancan herbes. Foren dos jornals a 7 pessetes....

En la tarda d’aquest dia s’va rebre l’ordre del Sr. Alcalde de l’Escala, per a que s’entreguessin les armes llargues i qurtes per a fer-les servir la milícia ciutadana....

El moviment revolucionari n’l’escala i la comarca, per aquest dia es manté pacífic, però alguns ciutadans porten arma per a prestar serveis de vigilancia en les entrades i sortides i límits del terme de la població.

En la població tothom escolta i comenten les notícies que dona per la radio difució, algún dels exaltats han anomenat un Comitè Antifeixista revolucionari que sen qüida del Govern del terme de l’Escala.

El Sr. Bosch va a entrevistar-se amb el Sr. Alcalde de l’Escala, amb el que s’informarà de les notícies referent al estat del citat moviment tant de l’Escala com de la resta de la comarca.

De l’entrevista obtingué, fou que n’Barcelona hi havia notícies greus en les lluites entre el exèrcit antifeixista i la milícia del govern contra els militars sublevats amb defensa del ideal revolucionari anomenat feixista.
Per la seva part, Pere Bosch i Gimpera, relata els primers dies de Guerra Civil a l’Escala de la següent manera[2]:

“... A Empúries, el diumenge 19 de juliol i el dilluns, per la ràdio, coneguérem el fracàs de l’alçament a Barcelona i a Girona. El dimarts vaig aconseguir de tornar sense dificultats, junt amb l’encarregat de les excavacions Gandia, proveït d’un salconduit que em proporcionà el Comitè de l’Escala. Aquest em rebé amablement; precisament el secretari, un tenidor de llibres, era el delegat dels Amics de l’Art Vell[3] que jo presidia a Barcelona, i em presentà al president del Comitè. Aquest em demanà que els deixés un ofici amb paper timbrat del Museu recomanant a la cultura dels membres del Comitè que vigilessin que els monuments i objectes artístics de la comarca no sofrissin danys, cosa que vaig fer.

El Comitè revolucionari de l’Escala el formaven militants de la CNT, anarquistes idealistes i simpàtics. El presidia un barber, ja vell, d’aspecte venerable, amb la seva cabellera blanca[4], que volia fer al seu poble l’experiment de la <>. No molestaren ningú, ni cremaren esglésies, i fins i tot protegiren els capellans de l’Escala i de Sant Martí d’Empúries. El de l’Escala, que era vell[5], el president del Comitè se’l va emportar a casa seva perquè no tingués cap perill i el Comitè li passava un <> diari per la seva manutenció, ja que el consideraven <>. El de Sant Martí, que era jove[6], l’acompanyaren amb un cotxe del Comitè al seu poble; era fill d’una casa de pagès i <>. Es regularen els jornals, se sindicalitzaren els treballadors dels diferent oficis. El barber-president organitzà modèlicament els establiments del seu ofici. Els instal·là en cases que havien estat abandonades pels seus propietaris i de les quals s’incautaren. Preceptuava que tots els homes del poble havien d’anar a afaitar-se a les barberies del sindicat una vegada a la setmana –els altres dies podien fer-ho ells a casa- i a tallar-se els cabells una vegada al mes. Molts es feren voluntaris, per lluitar contra el feixisme, a les milícies. Després s’incorporaren a l’Exèrcit, quan es reorganitzà. Un d’ells em va saludar afectuosament a Figueres els darrers dies de la guerra portant l’uniforme de tinent coronel.

Vaig restar en contacte amb el Comitè, que autoritzà que gent del poble treballés a les excavacions, les quals prosseguiren i, durant uns quants mesos, continuava anat-hi normalment els caps de setmana. Donava instruccions al conserge, a en Batista, que s’havia format com a excavador amb Emili Gandia. Un matí, a Barcelona, els del Comitè van visitar-me per dir-me que estigués tranquil perquè a l’Escala i a Sant Martí no s’havia destruït res.

Un diumenge, el secretari del Comitè em proposà que anéssim a diferents pobles on s’havia cremat l’església a cercar-hi objectes d’art i portar-los al Museu, i que recollíssim la col·lecció d’objectes emporitans de l’escriptora Víctor Català.
....
Més tard, després d’un bombardeig de Roses per mar, unes milícies anarquistes arribades de Barcelona instal·laren una bateria de defensa de costes a l’altura de la ciutat romana d’Empúries i cremaren l’església de Sant Martí, amb gran pena del Comitè de l’Escala, que no va poder impedir-ho. Ja era impossible continuar les excavacions –que es feien llavors precisament a la ciutat romana- i sols aconseguírem que se’ns permetés arrencar el mosaic d’Ifigènia i portar-lo al Museu, així com cobrir de terra altres mosaics romans”[7].

En aquest context d’efervescència revolucionària i d’incapacitat de les autoritats locals per a controlar la situació de reacció popular, es produeixen els fets del dia 22 de juliol, que acaben amb l’incendi de l’església.

Vegem com descriu la crema de l’església un dels testimonis entrevistats per Mercè Vila en el llibre “L’Escala, 1931-1947 (República-Guerra Civil-Postguerra)”:

“Era la tarda. Un grup de pescadors eren a la Platja, al cafè, i escoltaven un discurs d’en Garcia Oliver que donaven per ràdio. En un moment donat, exaltats ja els ànims, Garcia Oliver fa una recriminació que semblà que anava dirigida a aquests pescadors:
-...i tu, què fas aquí parat? No te’n dones vergonya? No saps que l’església encara no ha cremat?...

No faltava res més per acabar d’enardir els ànims. Decidits, es disposen a complir allò per què se’ls recriminava.
......................
Pel que fa a l’església d’Empúries, foren membres de la columna Ferrer i Guàrdia els que intentaren destruir-la. Elements moderats del Comitè aconseguiren calmar-los deixant que cremessin, a la placeta del davant, bancs i imatges de fusta, salvant així una ara antiga i un retaule barroc d’incalculable valor. Malauradament, aquest seria destruït més tard”.

Emili Gandia explica una versió similar quan, en les notes del seu diari del dia 10 d’agost de 1936, diu:

“... Segóns se cita el dia anterior a les 8 del matí hi ha esperaba el Dr. Bosch, als senyors del Comité els qüals arribaren a les 9 el camarada Lluís Pujol, Rafel Torras, Joan Clos, els qüals portaren les claus de l’esglesia de Sant Martí d’Ampuries. Tot seguit sortirem el Dr. Bosch, dits senyors i el que subscriu, amb el automovil del Dr. Bosch. Al arribar a la citada esglesia en la porta hi havia dos cartells clavats, en un imprés de la Generalitat que diu. Edifici Apropiat de la Generalitat per el Servei de les Institucions del Poble, un segell en les quatre barres dient Generalitat de Catalunya. El altre es fet a má en tinta negre diu. Aquest edifici es propietat del Comité Antifeixista. Respecteu-ho.

Al entrar en el interior de l’esglesia el aspecte que se presenta a la vista es algo trist al veure que avien entrat els revolucionaris i feren alguna trencadisa, però del mal el meing possible perque no cremaren res a dintre, i respectaren l’altar major d’estil un xic barroc, dos retaules en pintura i talla en un d’aquets porta la data de 1645, i un altre en taules i figures en relleu amb Sant Isidre de talla del segle XVII al XVIII. Una pica baptismal, la Verge de fusta procedent del convent dels P.P. Servites, anomenada de Gracia interessant. A dintre de la sagristia no tocaren el tros de lapida grega, com tambe salvaren un calis de plata daurada, un copó, ensencer, casulles i altres com ares, lápides, una aranya de metall, petits santets i de casa la rectoria recolliren la documentació.

Parlant amb els citats senyors del Comité, ens digueren que els costà molts exforssos per poder contindre la gent per poder salvar que la cremesin com l’esglesia de l’Escala hi altres de la comarca.

El Dr. Bosch, i el que subscriu preguntarem als senyors del Comité que pensaven fer de l’esglesia, els quals contestaren que no podien dir res de moment. El Dr. Bosch, i jo proposarem de fer servir la nau per a un Museu de coses medievals de la mateixa época i coses de la comarca, ¿peró qui en respon de la conservació de lo que a quedat salvat?. Jo crec que auria d’incautar-sen la Generalitat de Catalunya, per tenir decretat com a monument Nacional de Catalunya[8]”.

Hem trobat a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola, més conegut com “Els Arxius de Salamanca[9]”, la documentació relativa a la constitució de l’Ajuntament de l’Escala d’acord amb el Decret de la Generalitat del dia 9 d’octubre de 1936, de Reorganització Municipal[10]. Cal dir que aquesta documentació, com també la resta de documents referents a l’Escala dipositats en aquest arxiu, fou incautada a la Generalitat i no al nostre Ajuntament.

El primer document d’aquest expedient és l’ofici que el jutge popular de l’Escala, Lluís Puig i Solés[11], remet el dia 19 d’octubre de 1936 al Departament de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya “posant en coneixement i als efectes procedents” que s’ha intentat constituir, prèvia convocatòria, el nou ajuntament[12]; però que no ha estat possible perquè, malgrat que han estat convocats tres membres del sector sindical de la CNT, n’han comparegut sis, al·legant que es consideraven amb dret a tenir la majoria en el nou ajuntament i que, passant per sobre de totes les disposicions oficials[13], “...es consideraven des d’aquell moment possessionats dels càrrecs de Consellers baix la seva responsabilitat”.

Davant d’aquesta actitud, continua l’ofici, “els ciutadans de les demés organitzacions polítiques i sindicals presents en l’acte, s’han retirat”. L’escrit acaba indicant que, “per evitar una pertorbació d’ordre públic, no ha estat possible constituir legalment el nou Ajuntament”.

El segon document és l’acta d’aquesta sessió, que aixeca el jutge popular i que acompanya l’ofici esmentat anteriorment. El desenvolupament n’és el següent:

S’inicia la sessió a un quart de quatre de la tarda del dia 19 d’octubre de 1936, d’acord amb el que disposa el decret del dia 9 de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya[14].

D’acord amb aquesta normativa, les persones que han de prendre possessió del càrrec, per haver estat designats per les respectives formacions polítiques i sindicals[15], són les següents:

3 representants d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): Francesc Salvat i Granés, Josep Lleonart i Artigas i Josep Mª Vilà i Saliner.
2 representants del Partit Socialista Unificat (PSU): Josep Figueres i Fontdevila i Martí Bruguera i Pellicer.
1 representant de la Unió de Rabassaires (UR): Aquil-les Rodeja i Fontaner
1 representant del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM): Joan Sastre i Martinoy
3 representants de la Confederació Nacional del Treball (CNT): Ramon Ribes i Callol, Josep Crosas i Esteve i Antoni Puig i Artigas.
1 representant d’Acció Catalana (AC): No es presenta cap delegat[16]

A continuació d’aquesta lectura, el jutge popular cedeix la presidència a la persona de més edat, Francesc Salvat i Granés, d’ERC. La situació que es vivia en aquells moments devia ser molt tensa perquè les seves primeres paraules són per afirmar que “...espera de tots els reunits acatament a les disposicions donades pel Govern de la Generalitat per tal de poder portar avant l’obra revolucionària pròpia dels moments”.

Immediatament, els representants de la CNT diuen que tenen acordat que han de ser sis, i no pas tres, els seus representants; ja que “... per sobre de les disposicions i costi el que costi i pesi a qui pesi, no cediran en aquest seu acord, puix volen continuar l’obra que han emprès estant al front del Comitè[17], ço que no els seria possible si solament contessin amb tres representants en el sí de la Corporació municipal[18]”. Pel que fa als altres cinc representants que faltarien per designar, proposen que siguin triats de comú acord entre la resta de forces, però hi afegeixen una condició, que “no accepten de cap manera el representant del POUM, Joan Sastre i Martinoy”.

Davant d’aquesta actitud de desafiament i de força, el president d’edat intenta, sense èxit, que els representants de la CNT desisteixin de la seva pretensió. Veient, però, que no és possible l’acord i intuint que fracassarà l’intent de formalitzar legalment el consistori, decideix retirar-se del saló de sessions acompanyat dels altres representants d’ERC. Immediatament els segueixen els dos representants del PSU, Josep Figueras i Martí Bruguera.

El jutge popular torna a ocupar la presidència i “davant l’aspecte que ha pres la reunió”, pregunta als representants del POUM i de la UR quina posició adopten, si la de continuar la sessió o la d’anul·lar-la. Finalment decideixen seguir els passos dels anteriors i abandonen la sala.

El jutge popular requereix als únics que resten a la sessió, els de la CNT, perquè expressin d’una manera ben clara quina és la seva actitud; aquests responen que “es consideren possessionats de l’Ajuntament, del qual es fan càrrec, fent-se així mateix responsables de les sancions que els hi poguessin cabre per aquest seu acte”[19].

I en aquest estat de coses es declara acabada la sessió i s’estén “la present acta, que signen el Jutge Popular i els Consellers que s’han possessionat de l’Ajuntament”. A partir d’aquest moment, qui assumeix el paper d’alcalde és Ramon Ribes i Callol[20], unificant la CNT, d’aquesta manera, la presidència consistorial i la direcció del Comitè.

Aquesta situació continua fins al dia 27 de gener de 1937, en què s’intenta per segona vegada, i aquesta amb èxit, constituir el consistori d’acord amb les normes dictades per la Generalitat. El canvi d’actitud de la CNT es deu, molt probablement, a la pressió que exerceix el Govern, en el qual s’han incorporat membres de la central anarcosindicalista.

Durant aquests mesos que van des l’inici de la Guerra Civil fins al 27 de febrer es quan es produeixen la majoria de les requises de béns a l’Escala.

El tercer document d’aquest expedient és l’acta d’aquest ple del dia 27 de gener de 1937. La sessió comença a les 9 del vespre sota la presidència del “ciutadà Lluís Puig i Solés, jutge popular local”. Hi assisteixen els següents representants dels diversos organismes sindicals i polítics:

Francesc Salvat i Granés ERC
Josep Mª Vilà i Saliner ERC
Josep Lleonart i Artigas ERC
Antoni Puig i Artigas CNT
Salvador Arquer i Rabasedas CNT
Joan Ramon i Mas CNT
Aquil-les Rodeja i Fontaner UR
Joan Sastre i Martinoy POUM

En aquesta relació d’assistents cal fer les següents consideracions:

1.- Dos representants de la CNT han estat reemplaçats respecte al Ple del dia 19 d’octubre: Salvador Arquer i Joan Ramon substitueixen Ramon Ribes i Josep Comas.

2.- Queden vacants la conselleria d’Acció Catalana Republicana que, com ja hem dit anteriorment, no existia com a organització política a l’Escala i les dues del Partit Socialista Unificat, que trameten un comunicat manifestant que no volen prendre part en aquella constitució per discrepàncies amb la situació política generada al poble.

Per unanimitat dels assistents es procedeix al repartiment del cartipàs del Consell Municipal “per tal que la tasca que el mateix desenrotlli estigui sempre i en tot moment identificada amb el sentit de la massa proletària i amb la revolució naixent”.

El resultat d’aquest repartiment és el següent:

Presidència i Governació Francesc Salvat i Granés ERC
Defensa Joan Ramon i Mas CNT
Proveïments Joan Sastre i Martinoy POUM
Treball i Obres Públiques Salvador Arquer i Rabasedas CNT
Cultura Anton Puig i Artigas CNT
Sanitat i Assistència Social Josep Mª Vilà i Saliner ERC
Finances Josep Lleonart i Artigas ERC
Agricultura Aquil.les Rodeja i Fontaner UR

S’especifica que els consellers designats passaran a encarregar-se tot seguit dels assumptes de la seva competència, amb l’excepció del conseller de proveïments, el qual no ocuparà el càrrec fins que el conseller cessant es restableixi de les lesions sofertes a conseqüència d’un accident de cotxe que va patir quan es traslladava a la frontera a comprar queviures[21].

També acorden acollir-se al règim de “Carta Municipal”, d’acord amb les prescripcions legals. Així mateix s’acorda celebrar reunions ordinàries els dimarts de cada setmana a dos quarts de nou del vespre en primera convocatòria i el divendres següent a la mateixa hora en segona convocatòria. Finalment, encarreguen les funcions de dipositari municipal al conseller de finances, Josep Lleonart.

Aixeca acta d’aquesta sessió el secretari municipal, Salvador Cros i Sala.

El següent i últim document d’aquest expedient és l’acta del ple de 21 de maig de 1937 en què es produeix una reorganització de les conselleries.

L’acta explica que, d’entrada, el conseller Arquer manifesta que “... havent estat dissoltes les conselleries de defensa[22] i atesos els canvis de consellers que hi ha hagut al Consell Municipal, cal procedir a una nova distribució de funcions de la Corporació d’acord amb les disposicions vigents”.

Per unanimitat acorden que “mentrestant no cooperin en les tasques municipals els representants socialistes i continuï vacant el tercer lloc que correspon a ERC, la distribució i regència de les Conselleries quedi establerta de la forma següent”:

Presidència i Ordre Públic Francesc Salvat i Granés ERC
Finances Salvador Arquer i Rabasedas CNT
Cultura Antoni Puig i Artigas CNT
Sanitat i Assistència Social Joan Ramon i Mas CNT
Proveïments Joan Sastre i Martinoy POUM
Treball i Obres Públiques Rafel Torres i Bofill ERC
Agricultura Vicenç Ribera i Farrarós UR

A part de la vacant que deixa sense cobrir ERC, es produeixen nous relleus de regidors. S’incorporen Rafel Torres d’ERC i Vicenç Ribera de la Unió de Rabassaires.

S’acorda també que Joan Ramon i Mas representi la presidència amb absència del titular i que el conseller de finances, Salvador Arquer, assumeixi les funcions de dipositari municipal alhora que també “intervingui en la marxa i desenrotllament de la Conselleria d’Agricultura”.

Es pot observar com cada vegada prenen més protagonisme els regidors de la CNT. En aquesta darrera reorganització el consistori només es compon de 7 membres dels 11 possibles i la CNT gairebé compta amb la majoria absoluta, 3 representants, a més de les conselleries més importants i amb més pes polític. L’alcalde passa a tenir un adjunt o substitut de la CNT, com també la Conselleria d’agricultura. Aquestes desavinences es poden constatar en un altre expedient obtingut als Arxius de Salamanca,[23] que reproduïm a continuació.

Aquest expedient, que consta d’un sol document, és un clar exemple de les insalvables diferències que existien entre els consellers municipals de la CNT, que controlava el Comitè Antifeixista, i la resta de membres del Consell Municipal[24]. De fet es tractava de dos móns diferents: d’una banda, l’alcalde i els 3 representants d’Esquerra Republicana de Catalunya i de la Unió de Rabassaires, que intentaven resoldre els temes administratius i del dia a dia; d’altra banda, els 3 representants de la CNT, que amb el suport del Comitè exercien el poder real i polític del poble i actuaven, consegüentment, pel seu compte.

El document consisteix en una carta que el dia 14 de juny de 1937 l’alcalde, Francesc Salvat, remet a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat de Catalunya afirmant que “...a l’objecte d’evitar les responsabilitats que en el seu dia se’n podessin derivar”, fa saber que “per part del Consell Municipal no ha estat tramitada cap incautació d’immobles d’acord amb els Decrets del Govern de la Generalitat de Catalunya”. La carta acaba indicant que l’alcalde “considera il·legals totes les incautacions fetes fins a la data pel Comitè Antifeixista”.

La premsa de l’època, especialment el diari Gerona CNT, que es va publicar al llarg de l’any 1937, es fa ressò dels conflictes existents dins el consistori escalenc, a travé d’articles signats per Joan Fornés Calsat “Esparralló”, Joan Bes i altres dirigents cenetistes escalencs.


CONFISCACIONS DE BÉNS A L’ESCALA

De fonts orals sabem que el nombre de confiscacions de béns que es realitzaren a l’Escala al llarg de la Guerra Civil fou superior al que comentarem a continuació. L’objecte d’aquest treball, però, és només relacionar aquelles de les quals hem obtingut informació per mitjà de la documentació escrita existent a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca[25]. Els expedients trobats no són sempre complets, però suficients per poder assegurar que les finques foren realment comissades.

CONFISCACIÓ A ANTÒNIA BARTOMEU

El dia 15 de febrer de 1937, en Joan Fornés i Calsat, Secretari General de la Joventut Llibertària F.I.J.L.-F.A.I. de l’Escala, envia una instància al “CIUTADÀ Conseller de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya” en la quAL exposa que en el Passeig Lluís Albert sense número de l’Escala existeix una casa que segons el cadastre d’urbana figura a nom d’Antònia Bartomeu i Baró i que estava abandonada des de feia molts anys, per la qual cosa el Comitè Antifeixista en féu la confiscació al mes d’agost de 1936 per cedir-la a la Joventut Llibertària local.

Aquesta primera part de la instància ens permet arribar a un parell de conclusions. La primera, que almenys en aquest cas, però segurament en la resta també, la confiscació efectiva és anterior a la remesa de la documentació a la Generalitat per tal que l’autoritzi. Es tractava, doncs, de complir una formalitat, especialment a partir del moment que la CNT es planteja entrar al govern de la Generalitat i de la publicació del decret de 18 de gener de 1937 que regulava el procediment de les incautacions. La segona, que al mes d’agost, que és quan es fa efectiva la confiscació, a l’Escala no hi ha ajuntament legalment constituït i qui ostenta tot el poder és el Comitè Antifeixista.

L’exposició de motius de la instància continua indicant que la Joventut Llibertària de l’Escala compta amb cent afiliats distribuïts en quatre seccions i que a més de la seva actuació ideològica “realitza una tasca cultural intensa i demés coses que precisen fer per la causa antifeixista”. L’escrit acaba sol·licitant la possessió de l’esmentat edifici. Signen la instància el citat Joan Fornés i el president, Joan Ramon i Mas[26].

El segell del registre d’entrada a la Comissió de Responsabilitats de la Conselleria de Treball i Obres Públiques és del dia 23 de juny, és a dir, quatre mesos després de la redacció de la instància, una prova més de la política de fets consumats que practicava el Comitè en aquells moments de confusió i de manca de lideratge i de capacitat de control de la situació per part del Govern de la Generalitat.

El dia 6 d’octubre de 1938, més d’un any més tard, el secretari de la Comissió de Responsabilitats, Gaietà Rahola i Escofet, certifica que la finca està inscrita en l’Inventari General d’Apropiacions amb el número 9961 i que el president de la Comissió ordena la retenció provisional de la propietat de la senyora Antònia Bartomeu, alhora que es comuniqui a la Direcció General de Crèdit i Tresoreria. Paral·lelament s’envien oficis al Registre de la Propietat de Girona, al president de l’Audiència de Barcelona i a l’Ajuntament de l’Escala. El secretari interí de l’Ajuntament, Francesc Ballesta i Molinas, contesta el dia vint-i-set d’octubre indicant que en el Padró d’Edificis i Solars hi consta un edifici situat al passeig Lluís Albert número 7 amb un líquid imposable de set-centes cinquanta-dues pessetes, a nom d’Antònia Bartomeu Baró. Signen el document el secretari interí i el comissari municipal, del qual no consta el nom.

El dia 13 d’octubre el president de la Comissió de Responsabilitats signa una diligència ordenant que “sigui publicada la vertència d’aquest expedient que es segueix contra Antònia Bartomeu i Baró mitjançant Edicte al Diari Oficial de la Generalitat i per nota en alguns periòdics de la localitat a fi de que, dintre del termini de deu dies, les persones o entitats que tinguin alguna al·legació a fer o dada que pugui fer referència a aquest expedient, puguin acudir per escrit davant aquesta Comissió”. A la vegada es cita per edicte “al ciutadà expedientat per a què en el termini de cinc dies comparegui en aquest expedient a fer les al·legacions que estimi oportunes, amb l’advertiment que si no ho fa se seguirà l’expedient sense la seva intervenció”. L’ofici acaba ordenant que aquest edicte sigui publicat al Diari Oficial de la Generalitat i als periòdics La Humanitat, La Publicitat, Las Notícias i El Noticiero Universal.

El següent i últim document d’aquest expedient és la compareixença de la propietat. El dia 26 de novembre compareixen Josep Mª i Elvira Bartomeu Baró, amb domicili respectiu als carrers Claris i Joan Sardà de Barcelona. Ho fan en qualitat d’hereus de la seva germana Antònia, intestada, i assabentats que el DOG del dia 25 d’octubre la crida com d’ignorat parador.

Exposen que la seva germana va morir el dia 9 de setembre de 1932 (adjunten certificat de defunció) i que per tant “no cal raonar que la difunta no podia tenir cap concomitància amb els fets del 19 de juliol”. Suposen que l’expedient és degut a la confiscació, que estimen il·lícita, d’unes finques que la difunta tenia a l’Escala. Diuen també que en tenia en altres llocs sense que tinguin coneixement de cap més comís.

Continua la compareixença assenyalant que “les finques de l’Escala foren incautades sense cap fonament. Ni la difunta ni els sotscrits han actuat en res en dit poble i la prova és que en el mateix no s’han enterat de la mort de la propietària, tot i els anys transcorreguts, ni saben els noms dels actuals propietaris, ja que no els haurien ocultat de saber-los. Mal es pot imputar una responsabilitat per fets personals a un difunt, ni a uns desconeguts. Els sotscrits tenim el nostre domicili a aquesta ciutat, sense que ningú ens hagi molestat per cap motiu després del 19 de juliol”.

L’escrit acaba demanant que es declari lliure de responsabilitats Antònia Bartomeu i Baró i que es mani retornar els béns comissats als seus hereus.



CONFISCACIÓ A CARLES DE FONTCOBERTA

Aquest expedient és pràcticament idèntic a l’anterior. Consta dels mateixos documents i expedits tots ells les mateixes dates. Només hi falta la compareixença del propietari espoliat.

En Ramon Ribes i Callol, en qualitat de secretari general del Sindicat d’Oficis Varis (C.N.T. – A.I.T.) de l’Escala remet l’ofici a la Comissió de Responsabilitats comunicant el comís de l’edifici situat al carrer de La Torre número 68 propietat de Carles de Fontcoberta[27], tot indicant que aquesta casa estava abandonada des de feia molt de temps, per la qual cosa el Comitè en féu apropiació al mes d’agost de 1936 per a cedir-la a la seva organització. La data de l’escrit és de 23 de juny de 1936, la mateixa que la de l’anterior confiscació.
Afirma que el seu sindicat compta amb cinc-cents vint afiliats distribuïts en cinc seccions. Sol·licita, finalment, la concessió de l’esmentat edifici per a destinar-lo a les finalitats socials de l’entitat que representa.

La finca figura inscrita amb el número 9967 a l’Inventari General d’Apropiacions.

El certificat de l’Ajuntament de l’Escala, que a l’igual de l’anterior és de vint-i-set d’octubre de 1938, especifica que la finca està inscrita al Padró d’Edificis i Solars amb el número 223 d’ordre i el 225 de registre. El seu líquid imposable és de dues-centes deu pessetes.


CONFISCACIÓ A PERE CLAVAGUERA

Aquest expedient només consta d’un sol document, la compareixença de l’espoliat a la Comissió de Responsabilitats. Tot apunta, però, que el conjunt de la documentació devia ser molt similar al dels anteriors, fins i tot amb les dates, ja que signa les al·legacions el dia 18 de desembre de 1938. Es desconeix també, per tant, quina fou la resolució definitiva, si és que n’hi va haver, ja que en aquells moments les tropes franquistes es trobaven molt a prop de Barcelona.

El senyor Pere Clavaguera i Pericay, resident al carrer de les Eres de Guíxols, s’adreça a la Comissió de Responsabilitats indicant que s’ha assabentat que se seguia un expedient de confiscació que afectava una finca de la seva propietat situada al carrer de Pi i Margall[28] número 60 de la vila de l’Escala, vegueria de Girona. Explica que va adquirir el terreny sobre el qual va bastir-hi una casa de planta baixa amb el seu corresponent magatzem, pertinences que estaven ocupades pel mateix propietari i al servei de les seves necessitats, derivades del negoci de pinsos per a bestiar. Tant la casa com el magatzem, afegeix el compareixent, es trobaven al corrent de pagament dels respectius impostos.

Continua exposant que “... El que firma no ha dedicat les seves activitats sinó en profit de la causa antifeixista, té dos fills en el front, defensant i lluitant per el triomf de la nostra causa i per la llibertat i la independència d’Espanya, tenint últimament notícia que un d’ells, el major, Manuel Clavaguera i Trull, ha mort en el front d’Aragó, en defensa i en lluita per la causa antifeixista; i l’altre, que es diu Josep, presta els seus serveis militars en el front del Segre, on també es troba defensant la llibertat i la independència nacional. Continua justificant que “... no ha presentat abans aquestes al·legacions per no haver tingut coneixement fins ara de que es seguia cap procediment en aqueixa Comissió, però assabentat ara del mateix acudeix per fer constar totes les manifestacions precedents, a fi de que siguin tingudes en compte al donar la solució a l’expedient esmentat.

Per tant, a la respectuosa Comissió de Responsabilitats, amb la màxima deferència acudeix i...”.

D’acord amb la seva exposició sol·licita que, previs tots els informes que cregui convenients la Comissió, “...sigui retornada i reconeguda la seva propietat en favor del seu legítim duenyo que ho és el reclamant”.

La compareixença acaba amb una frase prou aclaridora de la filiació política del senyor Clavaguera: “És justícia que espera merèixer d’aqueixa digna Comissió de Responsabilitats, la vida de quins companys duri molts anys”.

CONFISCACIÓ A JUSTA DONJÓ

Els únics documents de l’expedient instruït a Justa Donjó i Oliveras són l’ofici de la Comissió de Responsabilitats a l’Ajuntament de l’Escala, de data 11 d’octubre de 1938, i la resposta d’aquest, amb data de 27 d’octubre del mateix any.

Es tractA d’una finca situada al carrer DE Galan i Garcia Hernández[29] número 23, de la quAL la Comissió sol·licita el número de l’amillarament, el seu líquid imposable i el nom del propietari, com també el d’altres finques que figurin amillarades a nom del “ciutadà expedientat”.

L’Ajuntament, amb la signatura del Comissari Municipal i del secretari interí, Francesc Ballesta i Molinas, respon que en el padró d’edificis i solars hi consta inscrit, amb el número d’ordre de Padró 237 i 240 de Registre, un edifici propietat de la senyora Justa Donjó i Oliveras situat al carrer de Galan i Garcia Hernández nº 23, amb un líquid imposable de tres-centes setanta-cinc pessetes. També es fa constar que no figura cap més propietat a nom d’aquesta ciutadana.

CONFISCACIÓ A MARTÍ ALBERT

Aquest expedient consta de la mateixa documentació que l’anterior, és a dir, l’ofici de la Comissió de Responsabilitats i la resposta de l’Ajuntament. Les dates d’ambdós documents també són dels mateixos dies i les signatures de les mateixes persones.

Es tracta d’un edifici propietat de Martí Albert i Paradís situat segons la Comissió al passeig de Lluís Albert número 3 i que l’Ajuntament corregeix com a número 4. Està inscrit en el Padró d’Edificis i Solars amb el núm. 4 del padró i el núm. 2 del registre i té un líquid imposable de cinc-centes quaranta pessetes. Tampoc no consta cap altra propietat a nom del senyor Martí Albert i Paradís.

CONFISCACIÓ A RAMON LLARDENT

El dia 26 d’octubre de 1938, el senyor Ramon Llardent Esmet, domiciliat al carrer de Balmes de Barcelona, sol·licita per conducte d’un escrit adreçat a la Comissió de Responsabilitats que “quedi sense efecte la incautació feta per l’Ajuntament de l’Escala de la finca de la seva propietat situada al número 5 del passeig Lluís Albert”.

En una nota al final de l’escrit consta que “es quedà aquest document el senyor Trilla”.


MUSEU I BIBLIOTECA DE L’ESCALA

Aquest expedient obtingut als “Arxius de Salamanca[30]” consta únicament de dos documents, però d’una importància rellevant. Es tracta d’un exhaustiu inventari de béns que han de servir per a la creació del futur museu i biblioteca municipals.

El primer document és una carta que Antoni Puig i Artigas[31], regidor de cultura en representació de la CNT, envia el dia 10 de maig de 1937 a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat adjuntant l’inventari “d’objectes, quadres, llibres i demés” que estan sota la seva custòdia, per tal que la Generalitat els doni forma legal. Diu l’escrit que els objectes d’aquest inventari provenen de les donacions fetes per la Generalitat de Catalunya, la Comissaria d’Ordre Públic[32] i persones particulars. La causa que una part sigui cedida per la Comissaria d’Ordre Públic i no per la Conselleria de Cultura sembla deguda al fet que es tracta, en una bona part, d’objectes requisats a persones i institucions[33].

El segon document és l’inventari pròpiament dit. La seva transcripció literal és la següent:

I N V E N T A R I : de tots els objectes d’art i de valor arqueològic, quadres, llibres i demés que procedents dels donatius fets per la Generalitat de Catalunya, Comissaria d’Ordre Públic i persones particulars, es troben en aquesta Vila de L’Escala amb destí a la creació del Museu i de la Biblioteca del Poble.

5 estàtues de marbre
71 quadres a l’oli
21 animals dissecats
2 pianos
3 vitrines
2200 llibres
1 bust de bronze
23 estatuetes i objectes de bronze
2 columnes de marbre
40 i pico d’armes antigues
3 aranyes-llums
7 capses de papallones
1 columna de marbre verd
1 tauleta
6 gerres isabelines
2 grans gerros xinesos
32 vanos
4 grans rellotges
1 barco-caravel-la
1 col·lecció de vidres
1 llum de ferro forjat
1 centenar de monedes antigues de plata i coure
6 mobles artístics
5 tamborets
2 taules
4 sillons i 30 cadires de biblioteca
2 caixetes antigues
3 caixes arques
1 musiquer
8 coixins
2 brasers
1 esfera antiga
1 paraigüer de metall
1 escriptori
2 mobles Lluís XIV
42 carteres de goig
2 figures de marfil
3 tapissos
Gran quantitat d’objectes antics
Moltíssimes plates i plats antics
Una quantitat de gerros variats
Una rica col·lecció de porcellanes
Algunes llumeneres
Varis rajols antics
Pedres antigues i precioses
Variats objectes de mar
Vàries cortines
Ferros vells
Varis candelers de llautó
Joies artístiques de diferents classes
Multitud de coses artístiques en miniatura

L’Escala, 10 de maig del 1937

L’Administrador,

Anton Puig


Aquest Museu i Biblioteca es va començar a instal·lar a “Ca les Alechs”, edifici situat entre la Plaça de l’Església i el carrer Major, avui Enric Serra nº 25. Carme Sureda i Montserrat Sureda, veïna de Puig, recorden com hi treballaven ebanistes i pintors. Recorden també haver-hi vist centenars de llibres apilonats a punt de col·locar als prestatges, gerres, una gran esfera del món, etc. Afirmen que elles mateixes havien ajudat a portar llibres des de l’Ajuntament, aleshores convertit en Jutjat de Pau, al local. Segons un entrevistat per Mercè Vila, “...els mobles que hi havia a la biblioteca foren fets a mida, expressament per a ella, per uns famosos ebanistes escalencs, els germans Pipa, de can Pipa, que vivien a Barcelona. Eren una joia de mobles, tant per la tècnica com pel disseny”.

El 28 de gener de 1938, el Cap dels Serveis de Cultura de la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona emet un informe en el que proposa al Comissari Delegat la sol·licitud d’un lot de llibres per la biblioteca escalenca. L’informe diu el següent:

“Vista la Biblioteca Pública de l’Escala, establerta amb l’afany i el bon encert del municipi d’aquella població i molt especialment del Conseller de Cultura.

Atès que tan primorosa instal·lació com la que ofereix aquell Centre es veritablement extraordinària, i que la vàlua del fons de llibres que integren la Biblioteca fan mereixedora a la població de l’Escala d’un ajut del Govern de la generalitat.

Atès que justament és mancada la Biblioteca d’aquelles obres que poden reportar una immediata utilitat al cens de lectors, com són els manuals d’iniciació i les obres de tècnica.

El funcionari que signa s’honora en proposar a la Comissaria vulgui demanar a l’Honorable Senyor Conseller de Cultura, que per el Servei Central de Biblioteques, sigui subministrat a la Biblioteca pública de l’Escala, un lot de llibres que correspongui a la importància i a les necessitats culturals d’aquella població”[34].

Pocs dies més tard, concretament el dia 12 de febrer, el Comissari Delegat, Martí Jordi i Frigola, de conformitat amb l’informa del Cap de Servei, resol “... sol-licitar a l’Honorable Sr. Conseller de Cultura de la Generalitat que, per mediació del Servei Central de Biblioteques, sigui subministrat a la Biblioteca Pública de l’Escala un lot de llibres que correspongui a la importància i a les necessitats culturals d’aquella població[35]”.

La resposta de la Generalitat tampoc es fa esperar. El dia 8 de març de 1938 el Cap de Secció del Departament de Cultura tramet un ofici al Comissari Delegat i a l’alcalde de l’Escala comunicant que “... segons informe del Director del servei Tècnic de Biblioteques Populars de la Generalitat, informe que ve ratificat per la Comissió del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya, en data 22 de desembre últim fou concedit a l’Ajuntament de l’Escala un lot de llibres de caràcter general. Actualment aquest lot s’està preparant, i tan aviat sigui enllestit els interessats seran avisats per tal que puguin recollir-lo”[36].

D’aquesta biblioteca també en parla Pere Bosch-Gimpera en les seves memòries:

“...Altrament, a l’Escala, la vida continuà normalment durant la guerra i entre les coses que féu el Comitè hi hagué la creació d’una biblioteca pública on es portaren els llibres recollits de les cases abandonades pels seus propietaris, de les quals el Comitè s’havia incautat. La biblioteca s’instal·là fins amb pretensions de luxe, i en feren les prestatgeries i el mobiliari fusters i ebenistes del poble, que s’havien col·lectivitzat. A petició del Comitè, els vaig enviar llibres, i em convidaren a la inauguració...[37]”.

Segons Bosch-Gimpera la biblioteca es va inaugurar, però les fons orals que hem recollit ens indiquen que no va arribar a ser operativa i que mai fou oberta al públic.

POSSIBLE REGADIU AL BAIX TER

Aquest expedient[38], que consta de 5 documents, tracta sobre la possible construcció d’un regadiu a la zona del Baix Ter, en els termes municipals de l’Escala, Bellcaire d’Empordà, Albons, Viladamat i la Tallada.

El primer document, datat el dia 2 de gener de 1937, és una carta que Manuel Serra i Moret[39], sots secretari d’Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, envia a l’alcalde de l’Escala[40] en la qual li indica que el company Martí Rouret li ha parlat de l’interès que té el poble de l’Escala en la construcció d’una sèquia que, aprofitant aigües que avui es perden, pogués regar una part del terme municipal i, d’aquesta manera, “acréixer la seva riquesa col·lectiva”. La missiva acaba indicant el desig de proporcionar la col·laboració que sol·licita l’amic Rouret per part del Departament de la Generalitat i prega a l’alcalde que el dia que vagi a Barcelona passi per la seva conselleria, d’onze a una del matí o de quatre a set de la tarda, per tal de conèixer els plans municipals i poder ajudar en la confecció dels projectes.

La resposta no es fa esperar gaire. Una setmana més tard, concretament el dia 10 del mateix mes de gener del 37, surt la resposta cap a Barcelona (el registre d’entrada a la Conselleria d’Obres Públiques és del dia 15), però no és només l’Ajuntament de l’Escala qui ho fa, són els representants municipals dels cinc pobles engrescats en el projecte.

Aquest segell acompanya gairebé tots els documents de l’Arxiu de Salamanca

A.H.N. significa “Archivo Histórico Nacional”
Aquest segon document és en forma d’instància i conté els següents arguments:
A la zona eminentment agrícola en la qual estan enclavats els seus termes municipals, es pot aconseguir fàcilment un augment “cent per cent en la seva producció agrícola”, mitjançant un pla de regadiu.
Argumenten que el seu cost seria “reduidíssim comparat amb l’extraordinari rendiment que aquest comportaria”.
Continuen lamentant la pèrdua de producció que s’ha experimentat durant molts segles de “treball intens i relatiu rendiment”, mentre contemplen l’existència d’un considerable cabal d’aigua “propietat d’un marquès”[41] que, recorrent tot el llarg del territori productiu dels municipis, es perd de “manera llastimosa juntant-se amb les aigües del Mar”.
Acaben demanant al “company Conseller” que s’hi personi un enginyer agrònom per tal d’efectuar les degudes comprovacions, n’aixequi plànols i assenyali el pressupost per dur a terme aquestes obres.

L’acomiadament de la instància diu textualment: “El que per ésser de justícia i per millor utilitat de l’economia de Catalunya esperen els signants”.

Signen la instància els consells municipals de l’Escala, Bellcaire d’Empordà, Viladamat, Albons i la Tallada i els següents sindicats: Sindicato Único de Oficios Varios (CNT-AIT) de l’Escala, Sindicato Agrario de Oficios Varios (CNT-AIT) d’Albons, POUM d’Albons, Sindicat de Camperols d’Albons, la Unió de Rabassaires de Viladamat i dos més sense identificar, un d’ells de Bellcaire.
Aquests són els segells del Consell Municipal de l’Escala i del Sindicat Únic de la CNT-AIT que acompanyen la instància


El tercer document és la resposta del sots secretari del Departament d’Obres Públiques de la Generalitat. Aquí també sorprèn extraordinàriament la rapidesa en la resposta, ja que la carta surt el mateix dia del que consta com a registre d’entrada. La carta va adreçada a Ramon Ribes i Callol, alcalde de l’Escala.

Diu que la instància subscrita per les autoritats municipals i les “entitats obreres i de productors dels quatre termes municipals” (hauria de dir 5), ha estat tramesa avui mateix a la Divisió Hidràulica del Pirineu Oriental amb el prec que s’enviï tot seguit a l’Escala un enginyer d’aigües que faci l’estudi de l’aprofitament i regatge, aixequi plànols i formuli pressupost de realització de l’obra.
Aquesta rapidesa en la resposta, que no deixa de sobtar tenint en compte la gran convulsió política i social que es vivia en aquells moments en el conjunt de Catalunya, i el bon interès demostrats en el primer paràgraf, s’hi veu matisada pel comiat, que textualment diu:

“Tal i com us he ofert, tindré interès en què aquesta empresa pugui portar-se a terme i, per bé que caldrà vèncer dificultats d’ordre jurídic, tècnic, administratiu i econòmic, amb bona voluntat i constància és possible que reeixim i podem aconseguir l’èxit desitjat”.

El quart document és l’informe que el tècnic eleva al respectiu departament governamental, amb data 12 de març del 37 i el cinquè i últim document de què consta aquest expedient és la carta que el sots-secretari d’Obres Públiques remet als respectius alcaldes adjuntant l’informe tècnic. Aquesta última carta data del 30 de març.

L’informe, escrit en castellà, aclareix d’entrada que el pla de reg que proposen els alcaldes i algunes entitats agrícoles de la comarca del Baix Empordà i que consistiria en aprofitar l’aigua d’un rec (propietat d’un marquès) és el denominat rec de Sentmenat o de Colomers, que deriva les aigües del Ter a Colomers, i que s’utilitza per a regar algunes terres del marge esquerre del riu, com també per a la producció de força motriu a Jafre, Verges, Bellcaire i el Molí Nou.

El tècnic afirma que és certa l’afirmació que fan els peticionaris en el sentit que amb l’aigua del rec es podria ampliar considerablement el regadiu. Hauria de ser, naturalment, a base de conservar el nivell de presa d’aigua i sense que es perdessin les alçades dels quatre salts esmentats. Diu també que l’aprofitament del rec de Colomers està inscrit en el Registre d’Aprofitaments d’Aigües Públiques, a nom de la marquesa vídua de Sentmenat i que, per ser deficient aquesta inscripció, s’està tramitant l’expedient de la seva revisió i modulació, que ha de fixar d’una manera definitiva el cabal a què tingui dret d’utilitzar per a regadius i aprofitaments industrials.

Afegeix que l’ampliació de recs que es sol·licita ha estat prevista en l’estudi del pantà de Sau, la qual obra reguladora ha de permetre la posada en reg de quasi tota la zona susceptible de rebre’l, compresa entre els rius Ter i Fluvià, en la seva zona baixa.
És un fet evident, continua l’informe, que els actuals cabals d’estiu del riu Ter són insuficients per a permetre la implantació de nous regadius, ja que aquests cabals estan mal dotats; tot i que un canvi en el règim del rec de Colomers (fent desaparèixer els salts) podria facilitar aquella implantació. El fet que aquest rec sigui de propietat particular i que qualsevol modificació seria a base de costoses indemnitzacions, no permet, a judici de l’informant, enfocar el problema d’una manera parcial.

L’informe conclou desestimant la proposta fins que es construeixi el pantà de Sau i es constitueixi la Comunitat de Regants. Aleshores quedarà resolt el problema manifestat pels representants municipals, ja que el riu Ter tindrà garantit el cabal d’aigua suficient durant les èpoques de més demanda. Aquest serà el moment, acaba l’informe, per estudiar el canvi de situació jurídica del rec i en què es veuran compensats els justos anhels expressats en la instància que és objecte de l’informe.


CORRESPONDÈNCIA DE SINDICATS ESCALENCS


Aquest expedient consta únicament de dos documents. El primer és una carta datada el dia 15 de juliol de 1937, en la que el Comitè del Radi de l’Escala del Partit Socialista Unificat de Catalunya, amb l’acord de la Junta del Sindicat d’Oficis Varis de la UGT local, envia al director del diari Treball sol·licitant 15 exemplars d’aquest diari i 10 del diari Noticias. Signen la carta Josep Payet, en qualitat de secretari general del PSU de l’Escala i Pere Saló com a president de la UGT escalenca.
El segon document és una carta que Martí Gruart Casanovas, domiciliat al carrer Francesc Lairet número 28 de l’Escala, envia el dia 16 de juliol de 1938 al “company Alvarez”, responsable de la secció de defensa del Comitè Nacional de la CNT de Barcelona, acompanyant un aval sindical per a realitzar una ampliació de la seva petició de rehabilitació del càrrec de tinent. El comiat de la carta diu: “...Queda a tu disposición y de la causa...”. L’esmentat aval és un certificat del secretari general del Sindicat Únic d’Oficis Varis CNT-AIT de l’Escala, Ramon Ribes i Callol, el contingut del qual és el següent:

“...Que el compañero Martín Gruart Casanovas, afiliado a este sindicato, en cuyas listas figura desde el año 1931, está considerado como verdadero antifascista y como tal ha sido su comportamiento tanto en el frente como en la retaguardia. Y para que así conste y a petición del interesado, expido el presente en La Escala, a quince de julio de mil novecientos treinta y ocho”.



BIBLIOGRAFIA I ARXIUS CONSULTATS

§ Bosch-Gimpera, Pere. Memòries. Edicions 62, 1980.
§ Gandia, Emili. Diari de les excavacions d’Empúries. MAC-Empúries.
§ Guanter i Subirà, Pere. Els alcaldes de l’Escala (1900-1999).
§ Vila i Mitjà, Mercè. L’Escala, 1931-1947 (República-Guerra Civil-Postguerra).
§ Archivo General de la Guerra Civil Española. Salamanca.
§ Arxiu Històric de Girona.
§ Arxiu Municipal de Girona.


Rafel Bruguera i Batalla
Febrer de 2007


[1] Martí Rouret i Callol (l’Escala 1902 – Mèxic 1968). Després de l’adveniment de la Republicà fou escollit diputat al Parlament de Catalunya per Tarragona, on exercia de mestre. Fou empresonat al vaixell Uruguay amb motiu dels fets del sis d’octubre del 34. Durant la Guerra Civil fou conseller de Sanitat i Assistència (juliol-setembre de 1936), comissari d’ordre públic i sots secretari de la presidència. El 1939 s’exilià a França i el 1942 es traslladà finalment a Mèxic.

[2] Bosch-Gimpera, Pere. Memòries. Edicions 62, 1980.
[3] Es refereix a Rafel Torras, que més tard seria alcalde.
[4] Es refereix a Lluís Pujol i Masseguer, conegut com en Lluís “Muchu”.
[5] Es refereix a mossèn Carles Costa
[6] Es refereix a mossèn Salvador Sans
[7] Bosch-Gimpera, Pere. Opus cit.
[8] Diari de les Excavacions d’Empúries corresponent a l’any 1936, redactat per Emili Gandia i conservat al MAC-EMPÚRIES i reproduït a “Intervencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Empúries actual”. Monografies Emporitanes 9. Museu d’Arquelogia de Catalunya-Empúries. 1999.
[9] Archivo General de la Guerra Civil Española. ES.37274.AGGCE/1.5.2402.156.1//PS-BARCELONA _ GENERALITAT,285,5. “Expedientes de constitución de ayuntamientos de la comarca de l’Alt Empordà. Darnius-Garrigàs...” (fitxes 22 a 39).
[10] Pere Guanter i Mercè Vila descriuen també aquests fets respectivament a “Els Alcaldes de l’Escala (1900-1999)” i “L’Escala, 1931-1947 (República-Guerra Civil_Postguerra)”.
[11] President del Centre Avant, adherit a Esquerra Republicana de Catalunya. L’any 1939 fou empresonat a Girona i Figueres i sotmès a Consell de Guerra. El seu germà Rafel fou el primer alcalde escalenc després de la Guerra Civil.
[12] La normativa assenyalava, tal com hem comentat anteriorment, que el consistori l’havien de compondre 11 persones.
[13] Es refereix al Decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya, de 9 d’octubre de 1936.
[14] Els ajuntaments estarien constituïts només per les forces que formaven el Govern de Catalunya, excloent-ne la resta.
[15] Cal tenir en compte que no hi havia hagut, òbviament, eleccions. Es tractava, d’alguna manera, d’omplir el buit deixat a conseqüència de la revolta militar del 18 de juliol.
[16] De fet a l’Escala no hi havia constituïda cap secció d’Acció Catalana Republicana
[17] L’estratègia de la CNT era ben clara: controlar els ajuntaments per dominar tot el poder local, fins al punt que les persones que ocupaven els càrrecs als consistoris eren sovint les mateixes que dirigien els comitès, segons ells mateixos afirmen.
[18] Segons documentació extreta dels Arxius de Salamanca, la CNT reconeix que disposava de més de 500 afiliats a l’Escala i la Joventut Llibertària de 100, essent de molt la força política majoritària. Cal tenir en compte que l’Escala tenia aleshores 2500 habitants.
[19] Aquesta situació no es va donar només a l’Escala. Foren molts els municipis en els quals els representants de la CNT varen ocupar la totalitat del consistori o la seva majoria absoluta desobeint les instruccions del Govern català.
[20] Documents dels Arxius de Salamanca demostren que, efectivament, Ramon Ribes feia les funcions d’alcalde.
[21] Desconeixem qui era el conseller cessant. Sorprèn, tanmateix, que l’únic conseller que no ocuparà cap responsabilitat concreta sigui Joan Sastre, el mateix que els representants de la CNT volien boicotejar en el ple del dia 19 d’octubre.
[22] Cal suposar que es tractava d’una ordre dictada pel Govern de la Generalitat.
[23] Archivo General de la Guerra Civil Española. ES.37274.AGGCE/1.5.2402.154.11//PS BARCELONA _ GENERALITAT,160,2. “Documentaciónvaria relativa a incautaciones hechas en la comarca de l’Alt Empordà. Cantallops-El Far d’Empordà...” (fitxes 81).
[24] Consell Municipal era el nom oficial amb el qual s’anomenava en aquells moments els Ajuntaments.
[25] Archivo General de la Guerra Civil Española. ES.37274.AGGCE/1.5.2402.154.11//PS BARCELONA _ GENERALITAT,160,2. “Documentación varia relativa a incautaciones hechas en la comarca de l’Alt Empordà. Cantallops-El Far d’Empordà...” (fitxes 82 a 111).
[26] El dia 15 del mateix mes havia entrat a formar part de l’Ajuntament en qualitat de regidor.
[27] Amb tota seguretat es tracta d’una part de l’edifici actualment propietat de ca les Monges.
[28] Actualment carrer de Gràcia
[29] Actualment carrer del Port.
[30] Archivo General de la Guerra Civil Española. ES.37274.AGGCE/1.5.2402.154.11//PS BARCELONA _ GENERALITAT,160,2. “Documentaciónvaria relativa a incautaciones hechas en la comarca de l’Alt Empordà. Cantallops-El Far d’Empordà...” (fitxes 78 a 81).
[31]Conegut com a Tonet, Barberillo i Prreca. Tenia una barberia al carrer Enric Serra amb el seu germà Pere. Home culte, format ideològicament a Palamós i Barcelona, escriptor i compositor de sardanes. Era un vertader líder polític. Pere Guanter “Els Alcaldes de l’Escala (1900-1999)” el compara amb el líder del Comitè Antifeixista d’Orriols, Genís Serrats (Gaspar).
[32] En aquests moments el responsable era Martí Rouret. No és d’estranyar, doncs, la generositat cap al seu poble.
[33] Pel contingut de la relació, una part dels objectes podrien provenir de les apropiacions que es varen dur a terme a la casa de Victor Català i a la de cal senyor Pi, on es va instal·lar la Col·lectivitat Agrària..
[34] AHG. Sig. D2797/004
[35] AHG. Sig. D4264/001
[36] AHG. Sig. D4262/001
[37] Bosch-Gimpera, Pere. Opus cit.
[38] Archivo General de la Guerra Civil Española. ES.37274.AGGCE/1.5.2402.159.19//PS-BARCELONA_ GENERALITAT,285,4. “Correspondencia del conseller d’Obres Públiques sobre obras y personal”. (fitxes 46 a 53).
[39] Més tard fou conseller de la Generalitat a l’exili (1947), ministre del govern de la República Espanyola (1948-50) i president del Parlament de Catalunya.
[40] De fet, en aquesta data no hi havia alcalde legalment constituït a l’Escala. Qui actuava com a tal era Ramon Ribes i Callol, membre de la CNT.
[41] Es refereixen al rec del Molí o rec de Sentmenat.

2.22.2007

EL BOMBARDEIG A L'ESCALA. MALEÏDA TRAMUNTANA!

El bombardeig que va patir l’Escala el dia 23 de gener de l’any 1939 per part de l’aviació italiana, aliada de les tropes colpistes del general Franco, probablement és una del pàgines més doloroses i tristes de la nostra història i, molt probablement també, una de les que quedarà retinguda a la retina i a la memòria col·lectiva per més temps, no només dels que ho varen sofrir personalment i dels que ho hem sentit explicar als que ho varen veure i viure, sinó també de les generacions futures, els nostres fills i els nostres néts.

Per què l’Escala, una població indefensa i que no representava cap perill per a ningú?, per què ja a les acaballes de la Guerra Civil, quan era clara la victòria de les tropes sublevades contra la legitimitat republicana?, per què una població com la nostra, desarmada?, perquè una població atemorida, que tenia una bona part de la seva joventut al front i una altra part a l’exili?. Per què tot just a quinze dies de l’entrada de les tropes “nacionals”...?.

Aquestes són algunes de les preguntes que durant molts anys ens hem fet els escalencs. I davant la impossibilitat de trobar-hi respostes més o menys raonades i contrastades històricament, hi ha hagut especulacions i rumors de tota mena: Que si hi havia amagat el President de la Generalitat, Lluís Companys..., que si es volia bombardejar la casa de Martí Rouret, que havia estat Conseller de Sanitat durant la Guerra Civil..., que si des de terra algú dirigia els avions que bombardejaven..., etc. Aquestes, i segurament d’altres que hi podríem afegir, són algunes de les respostes que hem sentit durant anys per a intentar trobar una resposta a un fet tant incomprensible, per inútil i gratuït.

Avui, seixanta-vuit anys després de l’horror, estem en condicions de poder afirmar que, almenys el bombardeig del dia 23 de gener del 39, fou una casualitat, una fatalitat del destí, una d’aquelles males passades que ens juguen de tant en tant les adverses condicions climatològiques. Aquell dia l’objectiu no era l’Escala, fou una decisió presa a darrera hora, sobre la marxa, improvisada. No sabem, i probablement no sabrem mai, si l’endemà o al cap d’una setmana estava previst el bombardeig sobre els nostres teulats, però el que sí que podem afirmar és que el fatídic dia el nostre poble no figurava en els plans inicials dels avions de bombardeig italians. Aquell dia l’Escala no era l’objectiu.

El diari El Punt ha publicat recentment el llibre titulat “Imatges 1936-1939. La Guerra Civil a les comarques gironines”. En l’apartat dedicat als bombardejos publica una foto, a la pàgina 120, extreta de l’Arxiu de l’Estat Major de l’Aeronàutica militar-USAM, que reprodueix el comunicat original del bombardeig i una foto del mateix. Volem agrair especialment a El Punt i a la periodista Susanna Oliveira, coordinadora del llibre i persona que ha dirigit la recerca de les imatges amb la col·laboració del CEHI, que ens hagin facilitat, amablement i desinteressada, una còpia de la foto pel fet que la imatge reproduïda en el llibre fa difícil la lectura complerta del comunicat i, a més, ens ha estalviat haver d’acudir a l’Arxiu romà.

DESCRIPCIÓ DELS FETS

El dilluns dia 23 de gener de 1939, una formació de cinc aparells bombarders surt de la seva base de Mallorca amb l’ordre d’efectuar una acció de bombardeig al municipi alt empordanès de El Port de la Selva (aquesta població ja havia patit un bombardeig el dia 3 de novembre de 1938). L’expedició està formada per un Tinent Coronel i quatre Sots-tinents.

En arribar al Cap Formentor un aparell, el del cap de l’equip, pateix una avaria en el motor central del seu avió i es veu obligat a abandonar la formació, continuant per tant, només quatre avions. Més tard s’assabenten que l’aparell ha caigut a l’aigua prop del Cap Formentor.

Creuat el Mediterrani i sobrevolant l’Albera i el Cap de Creus per arribar al Port de la Selva, observen una “formació de núvols” que els fa impossible efectuar el raid sobre l’objectiu previst. Llavors és quan decideixen, sobre la marxa, triar un segon objectiu: el port de l’Escala.

De fonts orals sabem que aquell dia, durant el matí, a l’Escala va fer un temps clar i assolellat, mentre que a la tarda va aparèixer un dels típics grops de tramuntana hivernals. Per tant, aquesta “formació de núvols” a la que es refereix el comunicat, es tractava en realitat de l’entrada de la tramuntana, que ja devia bufar al llarg del matí a la zona del Cap de Creus. Aquest fet també el corrobora Lurdes Boix en el primer número dels “Fulls d’Història Local”, aparegut en commemoració del cinquantenari de la tragèdia, quan afirma: “... en un hivern si fa no fa assolellat i suau com el d’aquest any” i “...cap a les dues de la tarda, la població abandonava la vila enmig d’una forta tramuntanada”. D’altra banda, en el comunicat de l’aviació italiana apareix el nom de “Selva”, tatxat, i a continuació, escrit a llapis, “Escala”.
Ampliació de la foto del bombardeig

El bombardeig s’efectua, segons el comunicat italià, just a les onze del matí i a una alçada de 2.500 metres. En aquells moments, molts escalencs que havien salpat de La Platja amb el seu bot, agafaven garotes prop del Cargol. La Platja, tal com es pot observar a la fotografia, era plena de barques. Després de donar varis girs sobre el poble, deixen anar sobre el cel de l’Escala un total de 60 bombes: 40 de 100 quilos i 20 de 20 quilos. Analitzant la fotografia acuradament sembla deduir-se que els 4 aparells anaven en formació, de dos en dos, i volaven, segons fonts orals, d’est a oest, en direcció cap a Empúries. Les explosions descriuen dues línies gairebé perfectes: Una és la que deixa anar les bombes al mar; i l’altra descriu una línia recta que va des de l’Oberta fins a Pequín, passant pels carrers Poca Farina, Empúries, Plaça Víctor Català i carrer Maranges. La zona més castigada sembla ser la de la Mar d’en Manassa, entre La Creu i la Plaça Víctor Català (especialment els carrers Empúries i Poca Farina), encara que no és la que pateix més morts (2). També en cauen a l’Oberta i el Pedró (3 morts). Finalment, també causen irreparables danys les que cauen prop de Pequín, al carrer Maranges, que són les més devastadores (7 morts). A l’hospital moren tres persones, que també es trobaven, en el moment del bombardeig, a la zona de Pequín. Malgrat la desgràcia, cal tenir en compte que encara s’haguessin descarregat més bombes, i els danys podien haver estat superiors, si l’avió del cap de l’expedició no hagués caigut al mar, així com si el bombardeig s’hagués efectuat a l’hora de dinar o cap al tard, ja que hagués sorprès desprevinguda molta més gent a casa seva.

El comunicat afirma que l’objectiu s’ha aconseguit plenament i que han quedat bloquejades les comunicacions telefòniques i telegràfiques de tota la zona, d’acord amb les informacions que els arriben. El comunicat acaba indicant que els quatre aparells que han efectuat el bombardeig retornen amb normalitat a la base.

Aquest extrem de les comunicacions telefòniques i telegràfiques no sembla del tot cert, segons les fonts orals que hem recollit. El meu pare, Pere Bruguera, que aleshores tenia 11 anys, aquell matí havia anat amb la seva tia a peu a l’Armentera a vendre anxoves i a canviar els diners de les mateixes per menjar. L’explosió els va sorprendre sobre el pont que hi ha just a l’entrada del poble, que va tremolar d’una manera intensa. Varen anar a la casa on havien quedat i ja els digueren que havien bombardejat l’Escala, que les bombes havien caigut prop de Pequín i de la Plaça del mercat i que moltes havien caigut al mar. També els informaren que hi havia hagut molts morts. Els armenterencs varen estar informats del bombardeig per telèfon, des de l’Escala. Un veí va retornar, amb el seu carro i passant per camins, Pere Bruguera i la seva tia.


TRANSCRIPCIÓ DEL COMUNICAT DE L’AVIACIÓ ITALIANA

23 de gener de 1939

Una formació de 5 aparells surt per efectuar una acció de bombardeig del port de l’Escala.

Caps de l’equip: Tinent Coronel SAIDELLI
Sots-tinent RICCIARELLI
Sots-tinent SACCO
Sots-tinent GIRAFI
Sots-tinent VERSI

A l’alçada del Cap Formentor el cap de la formació pateix una imprevista avaria al motor central i abandona la formació, al comandament de la qual hi queda el Sots-tinent Girafi.

Essent impossible efectuar el tir sobre La Selva a causa de la formació de núvols, es tria un segon objectiu de tir, que s’efectua a 2.500 metres sobre l’Escala. Hora del llançament: 11:00 h.

L’objectiu ha estat completament aconseguit. Informacions que ens arriben tot seguit dels danys donen per bloquejades les comunicacions telefòniques i telegràfiques de tota la zona.

Bombes llançades: 40 de 100 kg. + 20 de 20 kg. ( el cap de la formació cau al mar al llarg del Cap Formentor).

Els 4 aparells que han efectuat el bombardeig retornen amb normalitat a la base.
......................................................................

El resultat final fou de quinze morts. Reproduïm a continuació el llistat aparegut en el citat “Full d’Història Local”, amb els noms dels escalencs i escalenques que varen perdre la vida aquell tràgic dilluns del mes de gener de 1939. El quadre es completa amb nova informació que hem pogut recollir de fonts orals.

Nom i Cognoms
Edat
Lloc de la mort
Clau
Miquel Batlle Compte (can “vintinouet”)
63 anys
Revolts de la Font
Registre Civil
Concepció Bernet Mas
6 anys
C/ Maranges
Registre Civil
Pere Fumadó Callol
60 anys
C/ Maranges
Registre Civil
Jaume Guillot Bofill
61 anys
El Pedró (camí dels xais)
Registre Civil
Alberto Menéndez Rodríguez (refugiat)
3 anys
C/ Maranges
Registre Civil
Pere Moriscot Perich
74 anys
C/ Empúries
Registre Civil
Margarida Palahí Callol (de “can Maurici”)
3 anys
C/ Maranges
Registre Civil
Josepa Pascual Oliveras
72 anys
C/ Empúries
Registre Civil
Dolors Poch Colomé
3 anys
C/ Empúries
Registre Civil
Núria Puig Callol
7 anys
Hospital de Girona
Memòria Oral
Miquela Roca Batlle (can “Vintinouet”)
19 anys
Revolts de la Font
Registre Civil
Concepció Rodríguez Caso (refugiada)
27 anys
C/ Maranges
Registre Civil
Isabel Rodríguez Mas (refugiada)
2 anys
C/ Maranges
Registre Civil
Francesc Sala Flaquer
45 anys
Hospital de Girona
Memòria Oral
Laura Tasis Pernau (embarassada de 6 mesos)
22 anys
Hospital de Girona
Memòria Oral

Notes obtingudes d’informacions orals:

Miquel Batlle Compte i la seva néta, Miquela Roca Batlle (de can “vintinouet”); anaven dalt d’un carro. També hi va perdre la vida el seu cavall. La seva mare, que tornava a peu darrera el carro després d’haver rentat la roba al safareix, es va salvar.
Jaume Guillot Bofill va morir a la finca del Pedró. Molt a prop hi havia Marcel Pagès, que ho va veure.
Les tres persones que moriren a l’hospital, en el moment del bombardeig es trobaven a la zona de Pequín.
Dolors Poch i Colomé estava al llit, malalta. La bomba va caure sobre la casa.
El germà de Laura Tasis, Lluís Tasis i Parnau, fou assassinat dos anys abans per un escamot de la Centúria Ferrer i Guàrdia a Cadaqués, on exercia de mestre.
Núria Puig era filla d’una família escalenca que vivia a Palamós. Havien marxat d’aquesta vila pels bombardejos i vivien a “can Maurici”. Fou enterrada a Girona.

En els minuts previs al bombardeig i durant el mateix, Marcel Pagès i Rustey, que aleshores tenia 11 anys, es trobava a la finca del Pedró. Fou un testimoni “privilegiat” del dramàtic atemptat contra el nostre poble. Coneixia prou bé aquells avions petits, coneguts popularment com els “Paves”, que feia estona sobrevolaven els teulats del poble.

-“Els havia vist moltes vegades passant per damunt dels nostres caps quan anaven a bombardejar Figueres i altres municipis alt empordanesos. No hi havia dubte, eren italians i semblava que aquesta vegada anaven per a nosaltres” –afirma Marcel Pagès-.

Durant la Guerra Civil, la casa Puig Sureda, del Pedró, estava ocupada per soldats republicans. A en Marcel el va estranyar molt que, durant la llarga estona que els avions anaven i venien, com si esperessin ordres, va sentir com en diverses ocasions els soldats cridaven: “son de los nuestros..., son de los nuestros...”. Si ell no tenia cap dubte que els avions eren italians, molt menys n’havien de tenir els professionals. L’opinió d’en Marcel és que, malgrat ser aparentment republicans, en realitat estaven a les ordres de l’exèrcit “nacional”. És a dir, eren dels anomenats “quintacolumnistes”. Com també ho devia ser el guardacostes “Francisco”, amb seu a Roses. Popularment era conegut com el “Caça Canarias”, perquè cada vegada que s’acostava al patruller Canarias, aquest agafava rumb mar endins, com si l’espantés. Pagès també opina que el que passava era que el guardacostes s’acostava fins a una distància en la que podés establir-hi contacte per ràdio i informar-lo del potencial perill que hi podés haver.

_”Quan això succeïa –afirma Marcel Pagès- era freqüent veure com al cap d’una estona passaven avions republicans de reconeixement”.

La versió que descriu Pagès del bombardeig, difereix una mica del comunicat oficial de l’aviació italiana. En primer lloc, afirma que eren tres els avions que varen bombardejar i no pas quatre. Això és molt possible que fos així i que un d’ells no llancés bombes sinó que vigilés la reraguarda. En segon lloc, afirma amb exactitud que el moment concret del bombardeig fou passades les dotze del migdia i no pas les onze, tal com afirma el comunicat italià.

-“Varen llençar bombes d’explosió, amb metralla, i altres d’incendiàries” –afirma Pagès-, que continua: “... el forat que va deixar la que va caure al camí dels xais, que va matar Jaume Guillot i que jo vaig veure perfectament, va durar anys. Una altra també va estar molt de temps enquestada a l’entrada d’una casa de la “Timpa”, fins que la varen treure. Va socarrimar la porta de fusta de la casa”.

Rafel Bruguera i Batalla
Gener de 2007
[1] “Archivio Ufficio Storico Stato Maggiore dell’Aeronautica Militare_USAM, Roma”. Amb la col·laboració del CEHI). Arxiu El Punt.
[2] La transcripció de l’italià ha estat possible gràcies a la gentilesa d’Ariadna Armas i Bigarós.

2.21.2007

TEXT DEBAT MOCIÓ PROSTITUCIÓ

- DEL GRUPO PARLAMENTARIO ENTESA CATALANA DE PROGRÉS, POR LA QUE SE INSTA AL GOBIERNO A LA ADOPCIÓN DE DETERMINADAS MEDIDAS EN RELACIÓN CON LA LUCHA CONTRA EL TRÁFICO DE SERES HUMANOS CON FINES DE EXPLOTACIÓN SEXUAL. (S.671/000106)

El señor PRESIDENTE: Pasamos a debatir la moción del Grupo Parlamentario de Entesa Catalana de Progrés, por la que se insta al Gobierno a la adopción de determinadas medidas en relación con la lucha contra el tráfico de seres humanos con fines de explotación sexual.
A esta moción se ha presentado una enmienda del Grupo Parlamentario Popular en el Senado.
Para la defensa de la misma, tiene la palabra el senador Bruguera. (Rumores.)
Señorías, silencio.
Comience, señoría.

El señor BRUGUERA BATALLA: Gracias, señor presidente.
Señorías, la interpelación que formulamos al ministro del Interior en el Pleno pasado y la moción consecuencia de la misma que hoy debatimos son las primeras iniciativas parlamentarias que se presentan en esta Cámara en la actual legislatura sobre el fenómeno de la prostitución y la explotación con fines laborales o sexuales a que se ven sometidas muchas personas en nuestro país, especialmente mujeres, explotadas generalmente por redes internacionales, por redes transnacionales, altamente globalizadas, sofisticadas técnicamente y muy organizadas.
No voy a repetir aquí los argumentos que ya expusimos en la interpelación del Pleno pasado, puesto que están en el Diario de Sesiones, únicamente quiero indicar, desde un punto de vista global, general, que en España la prostitución formalmente no está prohibida, pero tampoco está regulada. No puedo decir, por lo tanto, que nuestro modelo, que nuestro marco jurídico sea ni el legalizador, regulador propio de los países de la Europa central, básicamente de Holanda y de Alemania, ni el abolicionista, prohibicionista, sea el ejemplo el caso sueco prohibicionista de la demanda o el francés prohibicionista de la oferta.
En todo caso, quiero concretar y decir que nuestra voluntad al presentar esta moción ha sido la de proponer, o por lo menos lo hemos intentado, un texto que pudiese ser aceptado, que pudiese ser votado por la totalidad de los grupos parlamentarios. Nuestro deseo es el de buscar acuerdo y no confrontación, el de buscar consenso y no disenso. Preferimos, señorías, dar un paso modesto pero firme, con el máximo consenso posible, antes que intentar dar un salto que pueda generar que algún grupo parlamentario se apee de este acuerdo.
Es por eso, señorías, que hemos propuesto una moción basada en tres puntos, que entendemos que pueden ser perfectamente asumibles, aceptados por el conjunto de la Cámara. El primer punto insta al Gobierno a la presentación de un plan integral de lucha contra el tráfico internacional de seres humanos para la explotación sexual, teniendo en cuenta las conclusiones del dictamen de la ponencia creada en el seno de la Comisión Mixta de Derechos de la Mujer, comisión Congreso-Senado.
Lo que dice este primer punto es que este plan integral se haga. De hecho el propio ministro ya lo anunció en la interpelación. En todo caso, lo que nosotros hacemos es instar al Gobierno para que este plan integral sea presentado dentro de este período de sesiones y, por tanto, antes de que finalice el mes de junio.
En segundo lugar instamos al Gobierno a tomar las medidas necesarias para que nuestro país, el Estado español, ratifique el convenio suscrito por el Consejo de Europa de 3 de mayo de 2005 para la acción contra la trata de seres humanos. Como hemos dicho antes, puesto que estamos hablando de redes internacionales de tráfico ilegal de seres humanos para la explotación sexual, es importante que también en el marco europeo vayamos encontrando líneas de actuación comunes para luchar más eficazmente desde el punto de vista de la cooperación internacional. Por tanto, nos parece oportuno y necesario que cuanto antes nuestro país ratifique dicho convenio.
En tercer lugar, desde un punto de vista un poco más general, es decir, en el marco de la cooperación y de la coordinación institucional debemos instar al Gobierno para que impulse un necesario debate con las comunidades autónomas, corporaciones locales, agentes sociales, ONGs, etcétera, para lograr una unificación de criterios y llevar a cabo diversas actuaciones encaminadas a encontrar mejores y más eficaces acciones para la lucha contra esta lacra social que es la explotación sexual de personas. Es decir, si por una parte creemos que es importante la cooperación internacional, también consideramos que es básica esa cooperación en nuestro país. Hay que tener en cuenta que algunas comunidades autónomas tienen su propia policía local, con lo cual en ellas no es necesaria otra cooperación policial, pero sí tiene que haberla desde un punto de vista social, educativo, etcétera. Nos parece importante iniciar este debate tranquila y serenamente desde dentro de nuestro propio Estado.
Gracias.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Para la defensa de la enmienda del Grupo Parlamentario Popular tiene la palabra el senador Ferrández Otaño.

El señor FERRÁNDEZ OTAÑO: Señor presidente, señorías, el senador Bruguera ha presentado hoy ante este Pleno la moción consecuencia de interpelación que en el último Pleno le formuló al ministro del Interior en relación con el incremento de la prostitución en nuestro país y las políticas que pensaba llevar a cabo para un mayor y más eficiente control.
Fruto de esta moción se nos han hecho tres propuestas que nos ha relatado el proponente de la moción con las que, como él mismo ha dicho, se pretende lo siguiente: la aprobación en este período de sesiones del plan que ya ha sido anunciado por el Gobierno para luchar contra la explotación sexual; la ratificación del convenio del Consejo de Europa de mayo de 2005, y por último el impulso de un foro de debate con comunidades autónomas, administraciones locales y agentes sociales.
Antes de entrar en el fondo de la cuestión quiero decir que coincido con el senador Bruguera en que la prostitución, sus causas y sus consecuencias constituyen un problema hacia el cual nuestra sociedad actual siente una especial sensibilidad, sociedad que exige, por consiguiente, que sus representantes políticos, es decir, nosotros, adoptemos las medidas necesarias, si no para acabar con este problema, que es de difícil solución, cuando menos para tratar de controlar las causas por las que se produce esa prostitución y, sobre todo, las consecuencias derivadas de esa prostitución incontrolada.
Coincido igualmente respecto de que es necesario que el debate que hoy estamos manteniendo en esta Cámara sea sosegado. Además, como se plantea en la moción, en él se requiere la participación de comunidades autónomas, corporaciones locales y agentes sociales.
Este debate sobre la prostitución ya se viene produciendo desde hace muchos años. No en vano, en la pasada legislatura esta misma Cámara creó una comisión especial sobre la prostitución y en la presente se ha creado en el Congreso una ponencia en el seno de la Comisión Mixta de la Mujer precisamente para tratar la cuestión.
En definitiva, coincido prácticamente con todas las afirmaciones realizadas por el senador Bruguera en relación con este asunto, sus consecuencias, efectos, etcétera. Sin embargo, desde nuestro punto de vista, de la lectura de la moción se desprende que esta se circunscribe única y exclusivamente al tráfico ilegal de seres humanos con fines de explotación sexual, razón que justifica nuestra enmienda, puesto que entendemos que la explotación sexual no solo debe circunscribirse al tráfico de seres humanos con fines de explotación sexual, pues hay otras muchas circunstancias que deben ser tenidas en cuenta en ese plan que está elaborando el Gobierno.
Como mencionamos en nuestra enmienda, estas circunstancias hacen referencia a la necesidad de combatir los efectos de la prostitución mediante la sensibilización de la sociedad sobre la complejidad del problema. También se hace necesario que entre los objetivos del plan se adopten medidas para actuar frente a la trata de personas con fines de prostitución. Se hace necesario incluir en dicho plan la lucha contra los traficantes y proxenetas y consideramos fundamental poder ofrecer una asistencia adecuada a las víctimas de este tipo de conductas. Por último, proponemos desarrollar en colaboración con las comunidades autónomas y las ONG un conjunto de medidas judiciales, sociales, educativas, administrativas y sobre inmigración.
La segunda parte de nuestra enmienda pretende que ese foro que se propone por el senador Bruguera no examine el plan elaborado por el Gobierno sino que, al igual que las conclusiones de la Comisión Mixta Congreso y Senado para tratar el tema de la prostitución, las conclusiones de ese foro sirvan precisamente para fundamentar o justificar ese plan que pretende llevar a cabo el Gobierno.
Por tanto, lo único que pretende la enmienda que presenta el Grupo Popular es tratar de completar, de cerrar más si cabe la propuesta que hace el senador Bruguera, sobre todo sobre la base de los objetivos que ya fueron anunciados en su día por el propio señor ministro del Interior y que son los que fueron propuestos al Gobierno en septiembre de 2003 por el propio Congreso de los Diputados, que estableció como objetivos de ese plan estos a los que acabo de hacer referencia. Por tanto, el ánimo es absolutamente constructivo y no pretendemos más que completar la moción que acertadamente ha propuesto el senador Bruguera.
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Tiene la palabra el senador Bruguera para que manifieste su posición respecto a la enmienda del Grupo Parlamentario Popular.

El señor BRUGUERA BATALLA: Muchas gracias, señor presidente.
La enmienda que propone el senador Fernández Otaño en nombre del Grupo Parlamentario Popular creo que se enmarca claramente en el objetivo global de la moción presentada por nuestro grupo. De hecho, lo que hace es completar y concretar uno de los puntos de la moción, sobre la base de desarrollar en qué debería consistir básicamente este plan integral, que, por otra parte, creo que trata los mismos puntos que explicó el señor ministro en la respuesta a mi interpelación en el pasado Pleno.
Por tanto, en aras del acuerdo y el consenso, no tenemos ningún inconveniente, sino al contrario, puesto que la redacción del texto que propone el Grupo Parlamentario Popular encaja perfectamente con la voluntad de la moción inicial.
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señoría.
Aceptada la enmienda, pasamos, a continuación, al turno de portavoces.
Por el Grupo Parlamentario Mixto, tiene la palabra el senador Urrutia.

El señor URRUTIA ELORZA: Eskerrik asko, señor presidente.
Es un tema de gran importancia y de gran calado social. Me ha parecido muy oportuna la última actuación del señor Bruguera porque me parece que de esta forma completamos un tema que venimos debatiendo en la Ponencia creada en la Comisión Mixta de Derechos de la Mujer con respecto a la Ponencia de Prostitución, que dura ya varios meses y que estamos a punto de terminarla, y en ella, esta misma mañana, desde las once horas hasta casi la hora de la comida, hemos trabajado este punto en el que intentamos incorporar tres temas que están incorporados en el acuerdo entre el Partido Socialista y el Partido Popular que son, los objetivos que se intenta con esta Ponencia, sacar las conclusiones y las recomendaciones para que el plan del Gobierno con respecto a este plan integral de la lucha contra la trata y la explotación sexual tenga una actuación urgente y rápida. Es básico e imprescindible sensibilizar a la sociedad; tenemos que luchar duramente contra la trata de las personas de todo tipo, mujeres, niños y niñas; luchar duramente contra los traficantes, contra los proxenetas y con todo ese cúmulo de empresas interpuestas, que están generando un movimiento de dinero, un fraude fiscal, un dinero negro, y un dinero que lo único que está creando es un verdadero trauma social y se está enriqueciendo de una lacra social. Nos parece fundamental este espíritu constructivo, lo apoyamos total y rotundamente, y vamos a ver si a corto plazo el plan del Gobierno contra la lucha de trata y contra la explotación sexual es una realidad, colaborando, además, con lo que han hecho ya algunas comunidades autónomas y hasta algún ayuntamiento con respecto a situaciones de ese tipo.
Eskerrik asko.
El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señoría.
Por el Grupo Parlamentario de Coalición Canaria, tiene la palabra el senador Melchior.

El señor MELCHIOR NAVARRO: Muchas gracias, señor presidente.
Nosotros vamos a apoyar la moción y, por supuesto, la incorporación de la enmienda que efectivamente completa la moción. Esta moción nos parece absolutamente oportuna porque, qué duda cabe, es un problema que se va incrementando y cuyo sentimiento por parte de la sociedad es que la política no da respuesta a ese problema que los ciudadanos están viviendo cotidianamente, y lo hace, además, poniendo plazos y estableciendo criterios, y más ahora con la incorporación de la enmienda, es decir, en base a las conclusiones de la ponencia en la Comisión Mixta de la Mujer, que el ministerio presente un plan con una fecha determinada, aunque antes del mes de junio, y que involucre en el debate a las comunidades autónomas y a las corporaciones locales. Por tanto, es una manera de comenzar a abordar lo que el senador Fernández decía que era un problema de difícil solución -esto es cierto-, pero las dificultades para solucionarlo o erradicar esta desgracia no nos puede llevar a esconder la cabeza debajo de los brazos para decir que esta realidad no va incluso in crecendo y que, por tanto, forma parte de las preocupaciones cotidianas de la ciudadanía y que nosotros, como legisladores, tenemos necesariamente que afrontarlo e implicarnos en un debate que, a ser posible, intente unas conclusiones que sean aprobadas por parte del conjunto del arco parlamentario.
Nada más y muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señoría.
Por el Grupo Parlamentario Catalán en el Senado de Convergència i Unió, tiene la palabra el señor Badia i Chancho.

El señor BADIA I CHANCHO: Muchas gracias, señor presidente.
Es evidente que estamos ante un tema complejo y cambiante y que engloba muchas realidades, pero lo que hemos tenido muy claro todos es que afecta a personas y que va a incidir sobre cuestiones vitales que van desde el tráfico y explotación de las personas, la inmigración irregular, el proxenetismo, la situación de necesidad y pobreza y sobre todo una cuestión vital, como es la dignidad de esas personas.
Su solución necesita un diagnóstico acertado. De ahí que hemos de hacer referencia a los trabajos realizados en diversos estudios en la pasada Legislatura en esta Cámara y a los resultados que tenga la Comisión Mixta de los Derechos de la Mujer a lo largo de las últimas dos legislaturas en Congreso y Senado.
Por lo tanto, la moción se adelanta a los propios planteamientos de la Comisión Mixta. Lo hace en intenciones, pero no se cuantifican expresamente. Por una parte no hay cuantificación económica expresa. No hay plazo de ejecución expreso o por lo menos el plazo no se dice concretamente. Y, finalmente, no se hace referencia a cuestiones colaterales. Al respecto, quería referirme a un tema que hoy la prensa digital pone sobre la mesa y que creo que es gravísimo: el negocio en los medios de comunicación. Dice la prensa digital que el negocio de algún medio de comunicación nacional, por los anuncios de palabra en publicidad de prostitución, supone alrededor de cinco millones de euros anuales. Evidentemente la moción avanza en el tema, busca soluciones, aporta nuevas teorías, pero está claro que no podemos pretender que la moción incluya todo el debate que ha tenido la Comisión Mixta.
En cualquier caso, nos parece positiva la misma y espero que a lo largo del debate podamos concretar un posicionamiento conjunto de todos los grupos de la Cámara.
Muchas gracias, señor presidente.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Por el Grupo Parlamentario de Senadores Nacionalistas Vascos, tiene la palabra la senadora Loroño.

La señora LOROÑO ORMAECHEA: Gracias, señor presidente.
He estado pendiente y muy pendiente de la intervención del senador Bruguera en representación del Grupo Parlamentario de Entesa Catalana de Progrés y del senador del Partido Popular en la defensa de la enmienda que se presenta a esta moción para tratar de aclarar las cuestiones que, al final, estamos debatiendo fruto de la interpelación que se realizó la semana pasada. Y lo digo en estos términos porque clarísimamente al aceptar la enmienda planteada por el Grupo Parlamentario Popular, y no porque esté en contra de lo que se plantea en la misma, estamos mezclando dos cuestiones distintas. Hay, pues, mezclas en el trabajo que se realizó y que tiene ya un informe elaborado y aprobado, que es el informe de la Ponencia, que la pasada Legislatura se aprobó sobre tráfico internacional de mujeres, niñas y niños cuya conclusión final, basada en una serie de recomendaciones en distintos ámbitos de intervención, hablaba de la elaboración de un plan integral de lucha contra el tráfico de mujeres, niñas y niños que, además de recoger las recomendaciones y conclusiones de esa Ponencia, debía recoger también una memoria económica para - como decía en su momento el señor Alonso cuando era Ministro de Interior en respuesta a una pregunta parlamentaria formulada por esta senadora- que el plan no quedara en papel mojado porque sin memoria económica y sin la correspondiente dotación de recursos económicos difícilmente puede desarrollarse un plan, plan que , a su vez, debía elaborarse conjuntamente con las comunidades autónomas y entidades locales que también tienen mucho que hacer y decir en esta cuestión. Sin embargo, la enmienda que plantea el Grupo Parlamentario Popular, con todos mis respetos, aunque compartimos su contenido, de alguna forma da a entender que el plan que se plantea para elaboración es un plan integral contra la explotación sexual. Estamos hablando ya de prostitución sin más porque la prostitución es la forma de explotación sexual. Por lo tanto, estamos planteando ya una recomendación final a la Ponencia, pues una proposición no de ley aprobada por unanimidad de todos los grupos parlamentarios en el Congreso dio pie a la constitución de una Ponencia en el seno de la Comisión Mixta de Derechos de la Mujer e Igualdad de Oportunidades que precisamente hoy ha aprobado en comisión prorrogar los trabajos de dicha Ponencia para elaborar el informe que está en su fase final, con lo cual, de alguna forma ya le estamos diciendo a la Ponencia que haga un plan con estos objetivos.
Con independencia de que, basándose en todas las conclusiones, recomendaciones y diagnóstico de la situación, la ponencia pueda llegar a la conclusión final de que es necesario un plan, no lo mezclemos con el tráfico internacional, que cuando es de mujeres y menores es mayoritariamente con fines de explotación sexual, negocio altamente lucrativo en el que hay una clara vulneración de los derechos humanos y en el que la mujer y los menores se ven totalmente atacados, negocio que en estos momentos supone altos rendimientos económicos y sin persecución del delito porque las formas y las tramas que utilizan las mafias son difíciles de perseguir y de comprobar por la complejidad de los mecanismos, con el agravante de que las víctimas fundamentales de este tráfico, mujeres y menores, son invisibles porque carecen de instrumentos para hacerse presentes y no denuncian su situación por temor a lo que pueda pasarles posteriormente, tanto a ellas como incluso a sus familias, que también son objeto de chantaje y de extorsión por parte de las mafias, que las traen desde sus países de origen con destino a nuestro país aprovechándose de la situación de extrema pobreza en la que viven muchas de ellas y de su vulnerabilidad ante la perspectiva de poder mejorar la situación de sus familias si vienen a trabajar a nuestro país bajo distintos mecanismos y fórmulas, que al final todos sabemos dónde quedan.
Por tanto, sintiéndolo mucho, como no clarificamos qué es lo que realmente pretendemos, siento anunciar que este grupo parlamentario se va a abstener ante la moción consecuencia de interpelación que se va a someter a votación, al ser sustituida por la enmienda planteada por el Grupo Parlamentario Popular.

El señor PRESIDENTE: Señoría, le ruego termine.

La señora LOROÑO ORMAECHEA: Concluyo, señor presidente.
Siendo coherente con las decisiones que se han adoptado tanto en este Pleno como en la comisión mixta, creo que estamos adelantando el informe final de una ponencia que en estos momentos está en fase de elaboración.
Gracias.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Por el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés, tiene la palabra el senador Bruguera.

El señor BRUGUERA BATALLA: Gracias, señor presidente.
De entrada, quiero abordar de forma breve dos cuestiones. En primer lugar, senador Badia, de Convergència i Unió, efectivamente, la moción no hace ninguna propuesta respecto al negocio que supone la publicidad en los medios de comunicación de la prostitución, pero no es menos cierto que en la interpelación sí que pusimos encima de la mesa esta cuestión, y he dicho de entrada que la intención de mi grupo parlamentario era alcanzar el máximo consenso posible y, debido a esto, a pesar de haberlo planteado al ministro en la interpelación, no hemos creído oportuno introducirlo en la moción de hoy.
En segundo lugar, senadora Loroño, del Grupo Parlamentario de Senadores Nacionalistas Vascos, entiendo perfectamente su planteamiento, incluso después de escucharla le diría que tiene razón. Sin embargo yo le diría dos cosas: una, que la moción no va dirigida a la ponencia, es decir no estamos indicándole a la ponencia lo que tiene que hacer, lo que tiene que decidir ni cuáles deben ser sus conclusiones sino que nos dirigimos al Gobierno, lo que hacemos es instar al Gobierno, no estamos prejuzgando a una comisión mixta Congreso-Senado, que, evidentemente, tiene libertad de actuación y autonomía y que todavía no ha terminado sus trabajos, no somos nosotros quienes debemos decirles cuáles van a ser sus conclusiones. Por tanto, le pediría a la señora Loroño un esfuerzo en el sentido de interpretar que, en todo caso, esta moción, a pesar de la incorporación de la enmienda del Grupo Parlamentario Popular, que hemos aceptado en aras de un amplio acuerdo de todos los grupos parlamentarios, no va dirigida a la ponencia sino al Gobierno y, por tanto, con posterioridad a las conclusiones de la ponencia.
Finalmente, agradezco a todos los grupos parlamentarios su intervención desde el punto de vista tanto del tono como de la forma y del fondo en que lo han expuesto.
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Por el Grupo Parlamentario Socialista tiene la palabra el senador Barranco.

El señor BARRANCO GALLARDO: Señor presidente, con la venia.
Intervendré con brevedad para fijar la posición del Grupo Parlamentario Socialista en un tema en el que todos los portavoces que han intervenido hasta ahora, y el que les habla en este momento también, coincidimos en que es importante, grave, delicado y muy complejo. La prueba es que en la legislatura anterior en el seno de esta Cámara se creó una comisión especial de estudio de este problema que, por cierto, creo que hizo un magnífico trabajo que no habría que desechar por la ponencia de esa comisión mixta Congreso-Senado que en este momento está funcionando.
Les recordaré que a lo largo de la historia los Estados han adoptado tres posturas en relación con la prostitución. En primer lugar, el prohibicionismo, que consiste en prohibir la actividad castigando incluso a quien la ejerce. Incluso un país europeo, Suecia, ha ido más allá y últimamente ha dado un paso más, que es penalizar también el cliente, cosa que a mí no me parece mal. Lo digo simplemente porque este es un proceso en el que existe la oferta y la demanda, y efectivamente este fenómeno existe porque existe demanda; si no, no estaríamos hablando del mismo. Otra posición es el abolicionismo y otra el reglamentarismo, es decir, reglamentar esta actividad, cosa que se ha hecho también en algunos países centroeuropeos y cuya experiencia se está siguiendo muy de cerca por parte del conjunto de los países de la Unión Europea, cosa que sería también una cuestión a tener muy en cuenta porque no creo que España pueda resolver este problema de la prostitución unilateralmente. Esto se resuelve en el seno de normas de la Unión Europea o no hay manera de resolverlo, porque si tenemos legislaciones distintas tendremos posibilidades y puertas más fáciles que otras y, por lo tanto, no seremos eficaces a la hora de abolir esta grave lacra de la historia de la humanidad. Por lo tanto, estamos ante un fenómeno complejo en el que las posiciones esquemáticas y unilaterales no sirven para mucho, por no decir que no sirven absolutamente para nada.
Ciñendome al objeto de esta moción consecuencia de interpelación, quiero anunciar, en representación del Grupo Parlamentario Socialista, nuestro voto favorable porque estamos de acuerdo, fundamentalmente, en las tres medidas que se proponen. La primera, como ya relató aquí el ministro en respuesta a la interpelación origen de esta moción, porque ya está constituida esa ponencia creada en la Comisión mixta Congreso- Senado de derechos de la mujer, que ya ha sido convocada y que, además, hoy mismo hemos conocido un avance de algunas de las propuestas de algunos grupos políticos que están representados en esa Comisión, avance que sin duda, y antes de que sea definitivo, va a traer consigo -y ya lo adelantó- una gran discusión y un gran debate en el seno de esta ponencia. El segundo punto porque sencillamente el Ministerio de Asuntos Exteriores está ya en la fase final de su tramitación y se va a ratificar este convenio dentro de muy poco tiempo. Y el tercer punto porque estamos totalmente de acuerdo en que para conseguir una mínima eficacia para erradicar esta lacra de la que estamos hablando es absolutamente indispensable la coordinación y la unificación de criterios entre las administraciones públicas. Por eso precisamente, y como el Gobierno es consciente de esta necesidad de coordinación entre ayuntamientos, comunidades autónomas y Gobierno central, próximamente se va a presentar en el Consejo de Ministros un plan estratégico de la ciudadanía e integración que aborda también aspectos fundamentales de la cuestión que estamos tratando aquí esa tarde. En consecuencia, expresamos nuestra conformidad con los planteamientos y objetivos de la moción y, asimismo, queremos poner de manifiesto que los tres puntos aquí planteados en gran medida se están realizando ya por parte del Gobierno, con lo cual ratifica y fortalece nuestra posición favorable y nuestro voto afirmativo a esta moción presentado por el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés, concretamente el señor Bruguera, cosa que le agradecemos.
Esperamos que la aprobación de esta moción sirva, por lo menos, para ir deslindando algunos de los aspectos más escabrosos de esta actividad, la prostitución, que todos queremos erradicar.
Nada más y muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Por el Grupo Parlamentario Popular, tiene la palabra el senador Ferrández Otaño.
El señor FERRÁNDEZ OTAÑO: Muchas gracias, señor presidente.
Al igual que el senador Bruguera, quiero agradecer el tono, la forma y el fondo de las intervenciones de los distintos portavoces que han hecho uso de la palabra.
No me ha quedado claro, porque no lo ha manifestado el portavoz del Grupo Parlamentario Popular, si el Partido Socialista pretende aprobar la enmienda presentada por el Grupo Parlamentario Popular. (El señor Barranco Gallardo hace un gesto afirmativo.) Me dice que sí con la mano y, por lo tanto, agradezco la voluntad que pone de manifiesto.
Evidentemente, con esta moción y con la aceptación de la enmienda del Grupo Parlamentario Popular estamos dando un primer paso, que creo que es fundamental, en cuanto a la posible unanimidad de todos los grupos políticos sobre cómo tratar de empezar a solucionar un problema que, como todo el mundo sabe, es tan antiguo como la historia.
La única voz un tanto discordante ha sido la de la portavoz del Grupo Parlamentario de Senadores Nacionalistas Vascos, la senadora Loroño, que, sin estar en contra de lo que se plantea, cuestiona el momento porque entiende que lo que se propone en la enmienda debería corresponderle a la ponencia que se ha creado en el Congreso.
En este sentido, quiero decir, sin ánimo de polemizar y con el mayor propósito constructivo, que, como todos ustedes saben y tal y como manifestó el ministro del Interior en la interpelación que le realizó el senador Bruguera en el pasado Pleno, el 23 de febrero de 2006 el Pleno del Congreso creó una ponencia en el seno de la comisión mixta para elaborar un dictame informativo sobre el diagnóstico de la situación actual de la prostitución en nuestro país y concretar orientaciones y perspectivas transversales para desarrollar por el conjunto de las administraciones públicas. En definitiva, lo que el Pleno del Congreso acordó es crear esta ponencia precisamente para aportar un dictamen global sobre el tema de la prostitución, y fue el propio ministro del Interior el que en esa comparecencia dijo que ya en la actualidad existía un grupo interministerial constituido que se había establecido con una serie de objetivos; objetivos que coinciden exactamente con los que planteamos en nuestra enmienda.
Por lo tanto, creo que estamos en absoluta sintonía, máxime si, tal y como ha manifestado el senador Bruguera, estas consideraciones que se pretenden trasladar al Gobierno para que realice un plan no van dirigidas a esa ponencia, que, por supuesto, tiene absoluta libertad para establecer conclusiones y realizar los informes que considere oportunos. Pero van precisamente dirigidas al Gobierno para que las tenga en cuenta a la hora de elaborarlo, junto con las aportaciones que realice la ponencia o el foro que el Gobierno mantenga con las comunidades autónomas, las corporaciones locales y las organizaciones específicas de la prostitución, así como las aportaciones del Senado, incluidas las que se adoptaron en la pasada legislatura en la comisión especial que se creó sobre la prostitución.
Lo que tiene que hacer el Gobierno con todas esas aportaciones, dado que ya ha manifestado que tiene mucho avanzado, es presentar a toda la sociedad un plan a fin de tratar de combatir este problema que, desde todas las sensibilidades, tiene muchas aristas y dificultades. Con el apoyo unánime de todos los grupos estamos dando un impulso, por lo menos de consenso, respecto a la necesidad de abordar el problema con las máximas garantías para todos.
Difícilmente podremos resolver, como ha manifestado el senador Barranco, este problema si no estamos todos de acuerdo, si las distintas comunidades autónomas no muestran su conformidad al respecto de cómo atajar este problema. Estando todos de acuerdo, estoy absolutamente seguro de que será mucho más fácil controlar el tema de la prostitución y evitar las consecuencias que para muchas de sus víctimas se producen a consecuencia de esta actividad.
Nada más y muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría. (Pausa.)
Señorías, vamos a proceder a la votación de la moción consecuencia de interpelación del Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés con la incorporación de la enmienda del Grupo Parlamentario Popular.
Se inicia la votación (Pausa.)

Efectuada la votación, dio el siguiente resultado: Votos emitidos, 226; a favor, 221; abstenciones, cinco.

El señor PRESIDENTE: Queda aprobada.